M’arriben unes fotografies del Penyagolosa nevat. En ple període de reclusió forçada, aquestes imatges m’estoven l’ànima. Em traslladen fins allí, fins a aquelles terres asprives, amb la serra de la Batalla tancant el Pla de Vistabella, i amb la bella carena de la Bertrana, de boscos de pins tofuts, pinastres de pinyes grosses, tot el contrari a les pinyes del pi roig, menudes i esquifides. Quan bufa el vent per la pineda de la Bertrana ressona com la mar, és una sensació d’onada, de remolí vegetal, toujours recommencée.
Durant el confinament, pense en el Penyagolosa, en les meues vivències per aquelles terres i valls, per masos i pallisses, revivint com degué ser la vida dels masovers. Durant anys vaig recórrer masades i corrals, revisitant escenaris dels maquis, recuperant testimonis esquius i silenciats. Ara els xots estaran cantant, cada nit, amb el seu punteig aflautat, que pot ser replicat per l’udol llarg del gamarús, que s’amaga en els troncs de les carrasques més velles i ennoblides. I d’ací uns pocs dies el rossinyol iniciarà el seu repertori refiladís, immens i inesgotable en la nit gebrada d’abril. El seu cant redobla en la nit freda, de matinada, sota el cel estrellat. El rossinyol ocult que canta en els fondals, escriu Narcís Comadira.
Les primeres prímules apareixeran en alguns rodals humits, molsuts i assolellats, i entre la pinassa despuntaran les anemones, ara blanques, ara blaves. La memòria també és un magatzem d’instantànies naturals, que conservem per tal de recuperar vivències i moments feliços. Instants entrellucats, als quals potser no havíem donat massa importància, com ara aquell senderol entapissat de violetes (“violes totes soles, orgull d’un caminet”, cantava Josep Carner). Imatges que s’han quedat al fons pregó de la retina, o de la nostra memòria auditiva. Com ara l’esquellinc de les ovelles del pastor del mas de Gual, que surt a pasturar a mig matí, quan la rosada es desfà i la boira ha escampat una miqueta. El record sonor d’aquella rabera, la mansuetud de les ovelles i la vivor de les cabres, i el lladruc nerviós del gos i el crit esqueixat del pastor. El vol de la gralla que creua el cel, i el dels estornells que niuen en una pallissa, i el d’un gaig que s’esmuny carrascar endins. El zum-zum del borinot negre, que busca el seu cau en el cabiró de la teulada vella, i l’inici de la festa de ferrerets, totestius i cucuts. I l’alosa que s’enlaira en el pla de blat, i el picot verd, de vol onejant, que troba el seu xop, inerme i ja malferit, on fer-hi un nou forat.
Aquesta neu d’inicis d’abril serà vida per a la primavera i l’estiu, les fonts rajaran aigua tot l’any, la de l’Alforí i la dels Molins, que són les que més faig servir. L’aigua correrà per les torrenteres, el caminet de la font de la Pegunta serà un gaudi, amb els troncs esvelts dels pins negres coronats d’heura, i el riu Montlleó renaixerà en els seus ulls i déus. L’escurçó sortirà de sota la penya, i els voltors regiraran els cels, fins trobar l’ovella esmaperduda, caiguda al fons del barranc. El gat mesquer trobarà el pas per a arribar al corral i esvalotarà l’aviram. L’astor farà ziga-zagues entre els pins del Pinaret i encalçarà la merla, i el xoriguer vibrarà sobre el bancal, ullprès per una impressió, real o imaginària.
La naturalesa és seriosa i mortal, escrivia Thomas Bernhard. Bernhard, que vivia a una granja propera a Viena, detestava el camp i la naturalesa, que trobava espantosament cruel i salvatge. Potser sí que ho és. I ho és perquè està viva, tan viva que no acabaríem mai.
