Sovint trobe a faltar les meues investigacions científiques, quan mostrejava a la muntanya i descobria algun secret amagat. La natura és plena de sorpreses, és un infinit de possibilitats, que superen qualsevol ficció. Sempre hi és el gaudi de la descoberta, de ser el primer a detectar allò extraordinari, la eureka providencial. Ser el primer és una gran recompensa: la prioritat és un fet bàsic a les ciències, i de res (o de poc) serveix ser el segon. Watson i Crick descobriren l’estructura helicoïdal del DNA, i s’avançaren a altres equips, molt millor posicionats, i des d’aleshores gaudiren de la fama. “Un sol experiment pot fer famós un home”, deia Goethe al jove poeta Eckermann, en aquelles converses inesgotables, que no em canse de rellegir. Això difícilment passa en les lletres: de ben poc serveix ser el primer a escriure sobre un tema i fer-ho d’una manera mediocre. En les lletres la forma és consubstancial al fons; en les ciències és més important el fons, és a dir, el fet concret. I ser el primer.
Charles Darwin va estar a punt de perdre la seua prioritat sobre la teoria de la selecció natural, desplaçat per aquell explorador, prou més jove que ell, de nom Alfred Russel Wallace. Tots dos estaven rebuscant en el mateix laberint, i si bé Darwin tingué indicis abans, Wallace a punt estigué d’avançar-se. Aldous Huxley deia que la ciència és pescar en el fang, llançar l’ham a la immortalitat. I el filòsof Jesús Mosterín reblava la metàfora: “Som com pescadors i les nostres teories són com xarxes. […] No menyspreem cap xarxa i no confiem excessivament en cap, encara que ens estimem més carregar el vaixell amb les xarxes més eficaces i deixar al port les de menys ús. I així anem navegant, renovant contínuament el nostre arsenal de xarxes en funció de les incidències de la pesca”. I, de vegades, es pesca i d’altres, la majoria, no. En la ciència hi ha un element d’atzar, de fortuna, d’estar al lloc en el moment adient i amb la ment desperta. La literatura és reconfortant i càlida com una pàtria, però les pulsacions que s’aconsegueixen amb la descoberta científica són inigualables. Quan pica el peix de la immortalitat...
George Steiner tenia una gran admiració per la ciència. Ho escriu ací i allà. Fins i tot en algun moment va declarar que preferia parlar de matemàtiques que de poesia. Amb motiu de la seua mort, algun articulista llenguallarg va menystenir aquesta admiració, fins i tot va considerar bajanades les seues declaracions. Però Steiner trobava a faltar en les ciències humanes la fiabilitat de les ciències exactes, l'eureka definitiva, l’equació incontrovertible i immutable. I advertia: “Fins que els estudiants d’humanitats no aprenguen seriosament un poc de ciència, fins que la gent que estudia llengües clàssiques o literatura espanyola no estudie també matemàtiques, no estarem preparant la ment humana per al món en què vivim. Si no entenem una mica millor el llenguatge de les ciències no podem entrar en els grans debats contemporanis. Als científics els agradaria parlar amb nosaltres, però nosaltres no sabem com escoltar-los. Aquest és el problema”.
Aquest és el problema: que pocs humanistes d’avui tenen un coneixement informat de la ciència contemporània. I això s’ha percebut de manera palmària aquests dies amb la pandèmia del coronavirus. Pense que fins i tot en això fou gran George Steiner, en entendre la grandesa de la ciència i en mantindre’s al dia de les seues descobertes. Amb entusiasme i rebel·lia. Com el trobe a faltar!... Nostàlgia de Steiner.
