Sovint s’ha tingut les infermeres per un esglaó menor d’un ja de per si depauperat sistema sanitari. La sortida de la crisi del 2008 va ser per la porta del darrere, ara ho hem vist més clar, una disfressa ratada feta d’anar rosegant, mica en mica, el sistema de cures públiques. El sisme-cicló del coronavirus amenaça amb una devastació tan abismal, entre morts i daltabaixos econòmics, que la crisi del 2008 encara ens semblarà una broma. Però igualment caldrà preguntar-se si els governs -tots i a tots nivells- continuaran disposats a fer pagar les malvestats als qui sempre en reben el primer cop. I el segon. I el tercer.
Veient la faramalla militar que desplega l’Estat espanyol per afrontar la pitjor emergència des de la segona guerra mundial -i segurament, la primera de veritablement global, d’aquí l’abast inconegut i incert-, no es poden tenir gaire bons auguris. La seva lentitud o directament la inexistència de mesures per frenar el pou sense fons de l’economia deixa en fals a milers de treballadors autònoms i petites i mitjanes empreses. Les esquerdes dels poders públics en general, i de l’Estat en particular, ara ja són esvorancs palmaris que s’aprecien d’un quilòmetre lluny, de casa estant. Si alguna cosa demostra l’Estat -un ens més a prop de la distopia escrita per Zamiatine ara fa exactament cent anys a Nosaltres- és que no existeix: o millor dit, sí que serveix per fer allò que ha fet sempre, és a dir, controlar, rodes de premsa carregades de galons, publicitat de testosterona patriòtica i lemes de pa sucat amb oli que mereixerien l’escarni de qualsevol programa d’humor si és que ara estiguéssim d’humor.
Aquesta crisi ciclòpia posa al descobert que l’Estat hi és per marcar paquet, per reiterar l’acció de pixar cantonada, recentralitzar -sobretot, que ens hi va la vida en recentralitzar-, puntejar cada tres frases amb símils bèl·lics i llegir la realitat amb un esquema capquadrat que no variarà per més morts -i negligències en la gestió, com el numeret dels tests defectuosos- que caiguin sobre la taula. I que la feina de veritat la facin uns altres. Per exemple, la primera línia de professionals sanitaris i de la neteja. La quantitat d’infermeres -aquí em sembla important utilitzar el femení, tan sovint aporrinat per tractar-les com una segona divisió- que s’hi deixen la pell. L’Estat existeix per declarar: qui mana aquí? I respondre’s, retòricament: aquí estic jo! Totes les caretes que alguns podien defensar en pro del cataplasma constitucional ja han caigut. I del virus de la corona, ni en parlem.
Fa l’efecte que aquesta crisi és el colofó d’unes sacsejades que van començar amb la caiguda de les Torres Bessones, que després ha trobat un seguit de rèpliques: terrorisme, crisi econòmica, retallades, renacionalització, Trump, ultradreta, esquinçament de tota la xarxa pública (també l’autonòmica) i desconfiança en la política... fins arribar al xoc de plaques tectòniques definitiu. Si mirem tot el segle XXI, el podem llegir com una cursa folla i desconjuntada per empènyer-ho tot a l’extrem, com es pugui, serrant les dents cada vegada més fort (les feines fetes amb cada cop menys diners, l’esclavatge laboral, el vertigen i la buidor dels missatges, la ubiqüitat de l’estupidesa, el superluxe, l’horror climàtic, la crisi dels refugiats, els líders imbècils, la deshumanització dels serveis fonamentals...) fins al catacrac d’ara que ja veurem on ens arrossega. Han desaparegut el sostre i la catifa de sota els peus.
I mentrestant? Tenim les heroïnes quotidianes i tenim els nostres gestos. Ens hem donat els mòbils amb veïns d’hola i adéu, comencem a explicar un conte per fascicles als nostres petits, xerrem tres quarts amb aquella amiga amb qui no hi havia temps de fer un cafè o amb la mare de l’amiga que viu lluny o amb l’avi entranyable de qui has fet les memòries. Tota acció d’aquests dies és mirar de fer passar un vaixell per la muntanya, com passa -perquè acaba passant- en aquella pel·li embravida de Werner Herzog, Fitzcarraldo. Tots aquests gestos mínims ens salvaran? No n’hi ha prou, però segur que ens ajudaran a sortir una mica millor d’aquest llot que ara ha esclatat com un guèiser -segons com, penses si no és que ja hi era, el llot, abans, només que no havia emergit amb aquest nivell d’amenaça. Això i sentir-nos acompanyats per llibres, per pel·lícules, per documentals que ara ens són la vora del foc. L’art i la ficció com a redempció. Com arriba a abrigar, avui, una pel·lícula d’en Billy Wilder! A casa ja ens n’hem empassat unes quantes de pendents, aquests dies. Deixo en Billy Wilder pel proper article. Aviam si així -tant de bo funcionés!- tothom continua aquí, ben atent i ben resguardat de qualsevol virus.
