És temps de pandèmia global i d’estadístiques planetàries. Temps de dades hipermòbils, de prediccions transatlàntiques i de comparatives conjuntes. Temps de gegant i d’anàlisi extensa. Un temps que ens ajunta perquè del que es tracta és d’un esdeveniment que comprèn totes i cadascuna de les parts de la Terra. Un temps de totalitat en què la fraternitat pot renéixer i un temps de totalitat que pot acabar reduint tota experiència particular dins un pensament absolut que no deixa res fora d’ell, que tot ho abassega, que tot ho fa xifra i que tot ho domina. Un temps en què la constatació del patiment mundial i del perill que afronta tothom no hauria de dissoldre la individualitat radical d’aquella criatura xinesa que ara mateix està fabricant mascaretes o la d’aquella noia que fins fa dos dies feia d’infermera a urgències psiquiàtriques i que en aquest precís moment està fent un curs accelerat per incorporar-se a les UCI que atenen pneumònies. Perquè la dissolució massifica. Perquè la massificació essencialitza. I perquè l’essencialització és excloent i perversa.
És temps de dolor compartit, però desigual. Compartit perquè la malaltia s’estén sense límits i perquè això ens passa a tots: «la més lleu punxada de dolor ¾mal que es faci sentit en un àtom solament¾ és una esquerda de dalt a baix en la creació¾», va dir Lucile a La mort de Danton (1835), de Georg Büchner. Desigual perquè el confinament d’una casa amb un arbre no és el mateix que el confinament dins un pis sense balcó i d’extraradi. Desigual perquè confinar-se a París, a Barcelona o a Berlín no és el mateix que confinar-se a Nova Delhi, a la favela de Rocinha del sud de Rio de Janeiro o als camps de refugiats de Lesbos. Desigual perquè no és el mateix confinar-se amb la teva tribu petita i barallar-te una mica i riure bastant que confinar-se amb qui et maltracta a tu i als teus fills. Desigual perquè no és el mateix confinar-te i treballar des de casa amb aplicacions productives o inútils que treballar a un hospital, a un supermercat, a una residència de gent gran o a la bugaderia que renta els llençols dels malalts. Desigual perquè no és el mateix tenir molta por i no saber exactament amb quins paràmetres analitzar una barbaritat com aquesta que tenir igualment molta por i haver nascut amb una paràlisi cerebral que no et deixa parlar.
És temps d’evasió i de política. Un temps de col·lapse que condueix a doctrines i a pensaments rigorosos i que també condueix a enfilar-se pels núvols que donen l’esquena a les batusses institucionals i a les competicions patriòtiques. Un temps en què et sembla tan útil La doctrina del xocque mai no has arribat a llegir i que ja toca com la selva frondosa de les Rondalles mallorquines i L’eròtica de la Càbalaque l’amic et deixa a la taula. Perquè és a La doctrina del xoc on Naomi Klein ens alerta que els grans gurus del capitalisme salvatge aprofiten els moments catastròfics, en què la població està aterrida i la commoció fa que passin per alt coses que abans haurien protegit de la manera que fos, per desballestar l’àmbit públic, per desregular els governs, per escapçar les despeses socials, per expandir brutalment els mercats i per empetitir democràcies. Perquè és a les Rondalles mallorquineson un flabiol de canya fa de ventríloc d’un noi que ha mig mort i on se sent la cançó «oh pastor, lo bon pastor, / tu me toques i no me fas mal; / m’enterraren dins s’arena / per la flor romanial», que emociona els nens i emociona els grans. Perquè és a L’eròtica de la Càbalaon Georg Langer, el mestre d’hebreu de Kafka, explica, fent una lectura tan meravellosament psicoanalítica com estrictament filològica de la Torà, que el mot hebreu attiqavol dir ‘vell’ en sentit figurat, però que gràcies a la darrera àlef (de tonalitat aramea) significa literalment ‘retirat’ i ‘esquitllat’. I afegeix que, igual que l’àrab, el terme fa referència a alguna cosa de prestigiosa i magnífica. A alguna cosa sàvia. A alguna cosa a qui tots ens devem i que s’ha de cuidar. I justament aquí estem: en temps de pandèmia que afecta tothom, però especialment la gent vulnerable i la gran a qui tots ens devem i que s’ha de cuidar.
