Primera. És una obvietat que les crides al confinament domèstic i l’establiment de l’estat d’alarma, comporta una greu limitació de les llibertats individuals. En aquest cas, i principalment, de la llibertat de moviments. Però també queden afectats altres drets, com el del treball o l’educació. Es tracta d’una restricció limitada en el temps i posada al servei d’un bé col·lectiu superior que també és un dret: el de la salut i, en definitiva, el dret a la vida.
Res a dir, doncs, en l’establiment d’aquesta jerarquització transitòria de drets perquè sense salut -i no diguem sense vida- la resta de drets encara quedarien més alterats. Ara bé, tinc dues consideracions a fer-hi. Per una banda, aquestes restriccions a la llibertat es poden fer per dues vies diferents, una d’il·legítima i l’altra legítima. La via il·legítima és la que apel·la a una lògica discursiva de la disciplina, l’obediència i l’amenaça. És allò que simbolitza la presència de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i l’Exèrcit a les rodes de premsa del govern espanyol. La via legítima és la que, principalment, apel·la a l’assumpció d’una responsabilitat cívica i solidària de les limitacions en les llibertats. Potser la mostra més feliç d’aquesta lògica és la del Certificat autoresponsablede desplaçament que ha distribuït el Departament d’Interior. És a dir, és un mateix que certifica el seu compromís amb les normes que li limiten la llibertat de moviments. Dues lògiques retòriques i dues cultures polítiques: una d’autoritària, l’altra democràtica.
Per altra banda, és molt rellevant insistir en el caràcter transitori de les restriccions. El risc és que no hi hagi un retorn a la situació anterior. Penso en el terreny de les llibertats polítiques, ja prou erosionat. Però també en el retorn a una cultura radicalment democràtica, darrerament prou amenaçada per les ínfules dels partits i els discursos d’extrema dreta. La temptació de trobar seguretat i confort en l’autoritarisme, en temps tan incerts, és enorme. La llibertat no hauria de ser una de les víctimes del COVID-19.
Segona. Amb la mateixa facilitat que la lluita contra el Covid-19 ha estat qualificada de “guerra”, hi ha qui s’ha estirat els cabells pel fet que s’utilitzés un llenguatge bèl·lic. Això de posar tanta atenció en els “relats” ha fet molt de mal! Com tot, es parteix d’una bona intuïció, com la que va tenir George Lakoff a Don’t Think of an Elephant (2004), però llavors els fanàtics es passen de frenada. De fet, va ser el mateix Lakoff -amb Mark Johnson- qui ja havia publicat un llibre excel·lent, Metaphors we live by (1980), en què explica que tot el llenguatge, les accions i el coneixement, són metafòrics. I parlar de “guerra” contra el coronavirus és tan raonable com quan es diu que s’ha de “declarar la guerra” a la violència masclista o a la pederàstia. I la metàfora es pot estirar una mica més en relació, com deia abans, a l’establiment de certes restriccions a les llibertats fonamentals en temps de guerra. Els excessos bel·licistes són, és clar, un abús si tenen conseqüències autoritàries. Però si no deixem que les metàfores viatgin lliurament per allò que suggereixen, si impedim que les analogies en què es basen flueixin creant nous significats, no podrem obrir la boca ni moure un dit. No hi ha llibertat de pensament sense atemptar contra la correcció política.
Tercera. És ben conegut el terme “infoxicació” per referir-se a la intoxicació informativa que ha provocat l’increment i acceleració d’intercanvis comunicatius a la Xarxa. Una situació que fa difícil discernir el gra de la palla, el que és veritat del que son les falsedats, també dites fake-news. Tanmateix, la situació que ha provocat el Covid-19 exigiria definir un nou terme per referir-se tant a l’excés d’informació com a les seves conseqüències, fins i tot quan aquesta té totes les garanties de veracitat. Infogolafreria? Sobreinformació? Infoavidesa? Estar permanentment exposat a informacions sobre l’epidèmia, ni que siguin veraces, també té els seus riscos. I, encara és més perillós veure’s obligat a omplir hores i hores d’informació perquè porta a fer rellevants veritables nimietats que ratllen el ridícul o l’esperpent. Sí: entrevistes prescindibles, especulacions gratuïtes, sobreinterpretacions temeràries, reportatges anodins i redundàncies que donen més voltes que una sínia.
La bona informació, tant la dels responsables polítics, com la dels experts científics o la dels periodistes, no només ha de ser veraç, sinó també sòbria. Una roda de premsa de 50 minuts és un crim. Una exhibició de coneixements erudits és esoterisme. Una sobreexposició informativa pot acabar en infoadicció o, al contrari, en infobloqueig. I no sé què és pitjor.
