En un marge d’un camp de tarongers creix una mata de calèndules. Ha escapat a l’aixada del llaurador, a la motxilla funesta de l’herbicida. Una supervivent, en un camp net com una patena, com els agrada tindre als llauradors més llepafils. Ara està florida i els seus botons d’or són un esclat de color. “No per les roselles fines / o els llevamans color d'or”, escrivia Maria Antònia Salvà a El retorn, fent-nos saber que a Mallorca li diuen també llevamà. A la seua vora, un camp abandonat és ple a vessar d’agret, amb una floració groga intensa. És un gran contrast. Perquè, com dic, la calèndula és l’única mata silvestre d’aquell camp, que per estar en una vora apartada s’ha salvat de la dalla, i ara desplega tot el seu port, ufanosa i bledana, nodrint-se de l’hort, ben femat.
El seu nom és Calendula arvense i el terme específic remet precisament a aquell estat salvatge, i serveix per a distingir-lo de la calèndula de jardí, coneguda científicament com Calendula officinalis, i que fa referència a les seues propietats medicinals (officinalis al·ludeix a l’Oficina de Farmàcia). Vet ací com els noms científics mantenen una mica el record del vell ús dels homes, en aquest cas d’aquelles propietats cicatritzants, depuratives i calmants que eren ben sabudes des de l’Edat Mitjana. En castellà, l’anomenen també “hierba del podador”, precisament pel seu caràcter cicatritzant, i és possible que el nom de llevamà provinga, al capdavall, del de “llevamal”, com a herba remeiera de tot. En alguns llocs dels Ports li diuen “pets de frare” i els francesos l’anomenen popularment “soucis” (això és, “preocupacions”), perquè les seues flors segueixen el sol, i d’ací s’ha originat l’etimologia, que res té a veure amb les angoixes existencials: ans a l’inrevés, sembla que el mot deriva del baix llatí solsequia (“aquella que segueix el sol”), i per corrupció ha donat “solsie”, “soucy”, i, finalment, “souci”.
El contacte de l’home amb la natura produeix aquest joc infinit de filigranes lingüístiques que no em canse mai d’estudiar. “J’ai des soucis au jardin”, es pot interpretar de moltes maneres, però difícilment podem imaginar que aquelles flors, que sols s’obren de dia, van resseguint colltortes l’astre solar, com si foren petits gira-sols. Ni tampoc que els seus estams foren emprats com a substitut del safrà i, per això, a Anglaterra se les coneixia, entre altres nom, com “Poor man’s saffron”, el safrà dels pobres. I és clar que tampoc pensem que el mot Calendula fa referència a que floreixen durant tot l’any, durant tot el calendari. És un terme d’una rotunditat absoluta: per dir-ho així, la flor de tot l’any. Joan Coromines indicava que el mot calendari procedeix del baix llatí calendae, i que significa “el primer dia del mes”.
Mire aquella calèndula perduda al fons del camp de tarongers. Aquests ja estan florits i omplin l’aire de la seua flaire melosa i intensa. La natura ha regressat amb tota la seua força genèsica, amb el cant dels gafarrons, amb el punteig aflautat de la puput, amb el revolar solemne de la macaó o papallona reina. En català és habitual la dita “fer calendaris”, en el sentit de fer-se il·lusions, de deixar volar massa la imaginació. O, per dir-ho amb una altra metàfora, de fer volar coloms. I pense: “no et faces massa calendaris, calèndula, que tan bon punt te descobrisca el llaurador te tallarà, d’un bon colp d’aixada”. N’estic segur. Perquè deixar-la fructificar significaria empestar el camp de la seua llavor. I mala herba, mai no mor. Això mateix.
