Vivim dies estranys on fa vertigen comparar la realitat amb el munt de distopies que salpebren la història de la literatura o el cinema. Estem en una època on la doctrina del xoc ja no és una teoria reeixida de Naomi Klein sobre la Nova Orleans posterior al Katrina, el sud-est asiàtic colpejat pel tsunami o països llunyans convertits en banc de proves del neoliberalisme més agressiu; ara, tot plegat, ho tenim a casa i faria por de parlar-ne.
Enfrontar-se a un article en temps de coronavirus, de pandèmia global i de confinament, on tothom vomita discursos en mode xerrameca compulsiva i les fake news fan més llefiscós el sorramoll global, és complicat. Però en un moment on l’enyorança se centra en les coses petites, en les rutines quotidianes que hem perdut sense adonar-nos-en, la mirada ha de fixar-se en detalls concrets. Com qui mira un virus pel microscopi.
La novel·la 1984, la distopia per excel·lència, és un llibre que m’obsessiona. Hi ha qui diu que parla del control autoritari i la hipervigilància, però té un element encara més important: l’ús del llenguatge com a forma de control social i del pensament. George Orwell va imaginar la newspeak -neollengua o novaparla en català-, amb tot un seguit de termes que ens permetria, avui, ara, ací, fer un autèntic diccionari del coronavirus.
▪ Caracrim: Mostrar una expressió escèptica ja és, en si, una infracció punible. Com tenir una imatge diferent de la majoria. Com tenir trets asiàtics, tot i no haver xafat mai la Xina. Com els brots inicials de racisme antixinès quan la gran Espanya encara no era un dels focus principals de la infecció.
▪ Crimpensar: Pensament que qüestiona la ideologia del règim. Com no entendre què coi fot l’exèrcit als carrers per detenir un virus, com qüestionar el paperot d’un rei que utilitza una epidèmia mundial per amagar misèries familiars i corrupteles, com indignar-se davant els problemes de la sanitat pública després d’anys d’intentar carregar-se-la, com adonar-se que l’estat utilitza la campanya sanitària com a propaganda nacionalista... Es relaciona amb un altre terme, crimparar, que és la facultat de detenir el pensament dissident tot just abans que no es produisca; sol donar-se a les dictadures i a països on tenen coses com la Llei Mordassa.
▪ Doblepensar: Significa defensar una cosa i la contrària i creure que ambdues són certes. Però creure-s’ho de debò. Com qui culpa les feministes d’estendre el coronavirus per les manifestacions del 8M i defensa que aquell mateix dia va anar a un míting d’ultradreta, a missa o a veure un partit de futbol multitudinari. O qui vota PP o Vox i ara surt al balcó a aplaudir els treballadors de la sanitat pública.
▪ Dos Minuts d’Odi: Espai diari per bolcar la ira sobre algú. Poden ser els vídeos on es veu a policies atonyinant amb impunitat algú pel carrer que, presumptament, s’ha botat el confinament, però sense cap context ni explicació. El vídeo s’acompanya d’una veu que escridassa la víctima i comentaris de l’estil “s’ho mereix”, “poc li passa”, “jo la deixaria sense atenció sanitària” o “que se joda”.
▪ Eslògans del partit: “La guerra és la pau”, per clavar-nos l’exèrcit en vena; “la llibertat és esclavatge”, o com els bancs, les multinacionals i els empresaris han de tenir llibertat per fotre a la classe treballadora perquè els mercats, pobres, pateixen; “la ignorància és la força”, o allò de criticar qui “es parapeta darrere de la ciència”.
▪ Gran Germà: Visca el rei! Cassoles? Quines cassoles?
▪ Negreblanc: Els nostres sempre tenen raó. Si ahir deien A i avui, B, tant s’hi val. Ens creurem que han dit B des de sempre. La dreta sempre ha defensat la sanitat pública i el govern no va menystenir l’epidèmia en un primer moment. Si t’ho creus, negreblanc de manual.
▪ Setmana de l’Odi: El mateix que els Dos Minuts d’Odi, però amb més profunditat i temes que venen d’abans de la crisi vírica: l’independentisme, Catalunya, Podemos, Cuba, Veneçuela, el feminisme, els immigrants, els adolescents, els professors, els funcionaris o qualsevol enemic habitual.
▪ Telepantalla: Televisió, premsa, xarxes socials, gurus mediàtics, tertulians... Et vigilen i t’empresonen entre fake news per evitar el crimpensar.
▪ Vaporitzat: Els sensesostre, els presos, els immigrants dels CIEs, els aturats, els obligats a anar a treballar, les persones amb malalties mentals atrapades a casa, les maltractades confinades amb l’agressor, els majors que no seran atesos perquè tenen “menys valor social”... Són ombres, fum, vapor que es desfà en l’aire del soroll mediàtic.
En parlarem quan s’acabe la crisi vírica o ens reescriuran la història? “Qui controla el passat controla el futur; qui controla el present controla el passat”, deien a 1984. Més informació, a la nostra telepantalla habitual.
