L'estratègia de comunicació de la casa reial espanyola es va cenyir a la perfecció a una vella, coneguda manera de fer (i desprenia també una vella, coneguda olor, per dir-ho com el clàssic de Benet i Jornet): si has de donar a conèixer una informació que et perjudica, fes-ho quan tothom tingui l'atenció concentrada en una altra cosa. De manera que un diumenge a la nit, encara amb tota la població en estat de xoc després de passar el primer cap de setmana de confinament i enmig d'una confusió més que desbordant, i just abans d'una conferència de premsa amb els quatre ministres de l'apocalipsi, just en moment, la casa reial espanyola emet un comunicat que explica que el rei Felip VI renuncia a l'herència que li pugui deixar el seu pare, i que a més el deixa sense la seva assignació de quasi dos-cents mil euros mensuals. L'objectiu, òbviament, és que la cosa passi tan desapercebuda com sigui possible. Després del tancament de files del PSOE amb el PP i Vox (curiosos companys de llit, en efecte), que va impedir la creació d'una comissió d'investigació sobre la fortuna personal dels membres de la Corona, a la Zarzuela devien haver respirat amb alleujament. Així devien pensar que es podia donar per superat l'enrenou causat per la publicació, al diari suís La Tribune de Genève, de la notícia que Joan Carles I havia rebut 100 milions d'euros com a obsequi de la dictadura d'Aràbia Saudita, dipositats en un compte en un banc de Ginebra a nom d'una de les antigues amants de l'emèrit. Però uns dies més tard, el rotatiu8 britànic The Telegraph hi va tornar amb una altra informació explosiva: el segon beneficiari d'aquell generós obsequi, per una quantitat de 65 milions d'euros, és l'actual rei, Felip VI. L'estratègia de comunicació va sortir bé només a mitges: no se n'ha parlat tant com se n'hauria parlat en un moment que no fos pandèmic, però el fet és que encara n'estem parlant. Els mitjans de l'Espanya unida han tornat a fer el panegíric de Felip VI (el seu rei predilecte, d'ençà que es va enfrontar als pèrfids separatistes el 3 d'octubre de 2017) i a elogiar el seu encert en esforçar-se per netejar la Corona fins a convertir-la en una institució impecable. Això és fals, perquè és obvi que Felip estava perfectament al cas de tot plegat. Però imaginem que fos cert: aleshores, hem de suposar que fins i tot els que ho escriuen són conscients que així s'admet implícitament que la monarquia espanyola ha estat can Pixa com a mínim durant tot el regnat de Joan Carles I. S'hi posin com s'hi posin, l’honorabilitat de la institució ja no hi ha qui la defensi. Per si això fos poc, l'impacte internacional que han tingut aquestes notícies ha estat de tal magnitud que la credibilitat de la casa reial espanyola davant de bona part l'opinió pública d'arreu del món és nul·la.
Vaig llegir a part o banda, en un article d'un d'aquests periodistes àulics, que Joan Carles sens dubte haurà tingut un fort disgust amb la decisió (amb la sortida desesperada, dirien les males llengües) del seu fill. Perquè és innegable que Felip VI el repudia, cosa que significa un punt de ruptura indesitjable en la continuïtat d'una nissaga coronada, i sobretot perquè la seva bona imatge com a artífex de la Transició, i un dels protagonistes de la implantació de la democràcia a Espanya, se'n va en orris sense remei. Si aquestes són les seves preocupacions, Joan Carles té motiu per sentir-les: en efecte, en el darrer moment (tot i que ja veníem d'una llarga col·lecció de trompades, sobretot d'ençà de l'incident de l'elefant, Corinna, el maluc trencat i la posterior abdicació) el perfil que deixarà als llibres d'història s'ha entelat, i vés a saber si no s'ha convertit en un bunyol irreparable. És un cas en certa manera semblant al del seu antic amic Jordi Pujol, que abans que esclatés l'escàndol de la deixa de l'avi Florenci ja havia declarat que encara hi era a temps d'espatllar la seva biografia, i efectivament ho va fer. Dels tres tenors de la Transició (Joan Carles, Pujol i Felipe González) només queda dempeus González, que ara es dedica a cantar les glòries del sistema polític del 78 en estrident duet amb José María Aznar: tots dos s'han convertit en multimilionaris, i abans no ho eren. Però se'ls permetrà seguir gaudint dels seus privilegis mentre no surtin del solc: Pujol ho va fer per la banda política, en no desautoritzar el moviment independentista i el canvi de rumb del seu successor Artur Mas, i Joan Carles pel simple excés de confiança de qui es pensa intocable. Aquest mateix sistema polític del 78 mantindrà viva la Corona espanyola amb respiració assistida, qui ho dubta. Però ja ningú té motius per donar-li cap més valor polític i institucional que el de ser un tap perquè Espanya pogués mai evolucionar cap a una millor democràcia.
