Quedi clar: els fets i les dades són innegables i no seré jo qui ho posi en dubte. Les xifres diuen que ens aproximem als 20.000 contagis –els comptats oficialment, és clar– de coronavirus a l’Estat espanyol i cada cop som més a prop de traspassar la barrera psicològica dels 1.000 morts. També sembla innegable la facilitat de propagació del virus en qüestió, així com l’índex de mortalitat en la població especialment vulnerable –gent gran, persones amb malalties cròniques o afectacions respiratòries, etc. Amb altres paraules: el virus, els malalts i les morts, per desgràcia, són una realitat, una evidència, i seria del tot irresponsable que algú pretengués de practicar un pretès negacionisme sanitari, fent veure que aquí no passa res.
L’assumpció de la gravetat del què –que patim una amenaça sanitària–, no hauria de comportar, però, un impediment ni un xantatge emocional per interrogar-se sobre el com –la manera, les receptes i suposades solucions a què ens han condemnat els poders públics–. L’actual crisi sanitària ha servit per aplicar un veritable test d’estrès a la qualitat democràtica de la majoria de països occidentals i em sembla que, de moment, els resultats de casa nostra no són especialment positius, malgrat la manca de crítica pública de l’estimada majoria silenciosa. Per això em demano si és possible, davant un context de gravetat com l’actual, d’alçar la veu i fer-se algunes preguntes, per incòmodes que siguin, per inoportunes que es considerin, atès que, si bé els perills sobre la salut de la ciutadania són evidents, també són evidents els perills que amenacen els nostres drets i llibertats, perills dels quals curiosament no se’n parla gaire o gens aquests dies.
A mi, sincerament, em sembla inevitable de fer aquest exercici i encara més en ple confinament, perquè us haig de confessar que hi ha quelcom que em produeix molta més por i terror que la malaltia: les conseqüències econòmiques i democràtiques que generarà la pèssima gestió que n’ha fet el Govern espanyol. Si no reaccionem immediatament, ens podem trobar d’aquí dos mesos que, havent vençut una crisi sanitària, pel camí, hem posat en joc el ja feble sistema de valors, drets i llibertats en el qual vivíem. I llavors, malauradament, cap medicament, cap hospital, cap personal sanitari, cap eslògan ni discurs ensucrat, ens podrà ajudar. Per tant, i vist que qui més qui menys té l’oportunitat de quedar-se a casa rumiant i reflexionant, provem de fer-nos algunes preguntes.
En primer lloc, no pretenc qüestionar la bona feina de tècnics i experts en epidèmies. Jo de medicina hi entenc tant com d’enginyeria mecànica o botànica tropical, és a dir, zero. I tanmateix, per incisiva que sigui, aquesta pregunta em sembla indispensable: a partir d’ara, sempre que hi hagi informes tècnics i experts que ho justifiquin amb dades i evidències científiques, estarem disposats a renunciar als nostres drets i llibertats més bàsics? A partir d’ara, si ho diuen no sé quins reports o conclusions de no sé quina cimera, acceptarem de recloure’ns a casa i ens deixarem multar si sortim al carrer sense motius aparentment justificats? Permetrem que les forces armades –teòricament les nostres forces armades!– ens intimidin pels nostres carrers? Ens deixarem tractar com si fóssim nens petits, irresponsables dels nostres actes, que necessitem un govern que ens digui que sí que podem sortir a passejar el gos –com si els qui passegen els gossos no es trobessin els uns als altres pel carrer i no aprofitessin per fer-la petar– i en canvi no podem sortir a caminar pel bosc? A partir d’ara, deixarem que en nom de la ciència i la tècnica esclati en mil bocins el nostre sentit comú? Per què a d’altres països no els ha calgut tractar així els seus conciutadans?
Personalment m’esgarrifa constatar la quantitat de ciutadans del nostre país que valoren positivament l’Estat d’alarma decretat pel govern espanyol, en comptes d’indignar-se amb els poders públics per no haver sabut preveure amb prou temps aquesta situació sense que hagués calgut el confinament de la població. Haver arribat a l’Estat d’alarma hauria d’encendre l’alarma sobre l’Estat que tenim, i, en comptes d’això, no només som les classes populars les qui acabem pagant la incapacitat crònica dels nostres governants sacrificant els nostres drets i llibertats, sinó que, damunt, bona part de la població ho aplaudeix i li sembla de tenir uns governants exemplars. Com hi ha món! Que la declaració d’Estat l’alarma li surti políticament gratis al govern espanyol –o, fins i tot, en pugui sortir beneficiat–, serà una mala notícia per a tots nosaltres, perquè voldrà dir que a partir d’ara el poder ja coneixerà els mecanismes necessaris per tenir-nos a tots controlats i callats: només caldran un parell d’informes i declaracions de suposats experts anunciant l’apocalipsi per justificar qualsevol reforma autoritària de torn. Una de les evidències que mostra la gestió d’aquesta crisi sanitària és que, un cop més al nostre vell continent, quan els poders juguen amb la por irracional de la ciutadania –i, en aquest cas, la por de la mort és la por més bèstia de totes, ja se sap–, la ciutadania sucumbeix. Com diria l’Ismael Serrano, el virus del miedo és el veritable virus de la nostra democràcia.
La segona pregunta va lligada a la primera. Dono per fet que qui més qui menys s’adona que l’Estat espanyol ha aprofitat l’amenaça de salut pública del coronavirus per recentralitzar i practicar orgullo patrio autoritari. Amb altres paraules: han intentat utilitzar una desgràcia global i humanitària per treballar per a llurs beneficis polítics. En el moment que utilitzes les forces armades del teu país per tenir la gent tancada a casa és que, o bé confies ben poc en la responsabilitat de la teva gent, o bé senzillament pretens marcar paquet, fixar territori, recordar a tothom quien coño manda ahí. La pregunta, doncs, és fàcil: per què no hi ha riuades d’indignació contra el govern espanyol i la refotuda corona, si és evident que han volgut jugar amb la nostra salut per atènyer llurs objectius polítics, que res tenen a veure amb el nostre benestar? Tant ens ha paralitzat la por que som incapaços de rebel·lar-nos contra tanta impostura?
La tercera pregunta té a veure amb les conseqüències econòmiques de tot plegat. Decretar un estat d’alarma, tancar negocis, confinar la ciutadania, aturar l’economia, desertitzar sectors sencers, té i tindrà uns costos elevadíssims, que crec que en aquests moments la ciutadania encara no percep del tot. S’ha explicat a la gent com es pagarà això? S’ha exposat a la població si està disposada a assumir tots els sacrificis que haurà d’assumir un cop acabi el confinament? De moment, el govern de Pedro Sánchez ha anunciat un paquet de 200.000 milions d’euros, dels quals, diu, 117.000 vindrien directament de l’erari públic. Amb altres paraules, el govern espanyol reservarà 117.000 milions d’euros, que de manera normal haurien anat a parar a d’altres partides, a d’altres inversions i a d’altres necessitats, per sufragar les desgràcies econòmiques, producte de la pèssima gestió que n’ha fet el mateix govern espanyol. Quina ganga! Això és com si el president d’una escala de veïns en fes una de ben grossa i decidís d’agafar l’aportació de diners del conjunt del veïnat per compensar la seva pífia. Però, a més, per si no n’hi hagués prou amb això, com bé apunta Naomi Klein, en situacions com aquestes els poders públics tendeixen a aprofitar l’avinentesa per socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, és a dir, que sospito que la part més important d’aquests diners, teòricament destinats a mitigar les desgràcies econòmiques de la crisi, acabarà a les butxaques dels de sempre. En el seu llibre La doctrina del shock, Klein explica molt bé què va passar després de l’huracà Katrina. Grups d’experts de Washington, com la mateixa Fundació Heritage, es van reunir per proposar una llista de solucions “pro mercat lliure” per al Katrina. En resum, que el veritable huracà, com sempre, va ser el de les seves butxaques.
Queden moltes preguntes però també queden molts dies. Stuart Mill, en el seu Sobre la llibertat, escriu això: la benevolència desinteressada pot trobar altres instruments, que no siguin el fuet real o metafòric per persuadir les persones sobre el que els convé. (...) Deixar que les persones es guiïn a si mateixes és sempre millor, caeteris paribus, que controlar-les. Va morir el 1873 a Avinyó, Occitània. D’erisipela. No era un virus: era un bacteri.
