El dia d’abans del confinament per l’epidèmia de coronavirus, m’escape a la platja del Saler. Hi vaig a sovint amb la bicicleta, pedalejant entre els darrers camps d’horta de La Punta, passant el nou llit del Túria, on els pescadors proven sort al golfàs i a algun llobarro, superant els restaurant de la platja de Pinedo, amb el bell peiró que marca l’inici del municipi, enfilant-me entre els tamarius, i ja descobrint, entre les dunes, la mar turquesa, o altres dies la mar maragda, en funció del vent, de les corrents de fons i de les més diverses circumstàncies meteorològiques. M’agrada sentir el vent de llevant al rostre i mentre pedalege recorde una frase d’Emerson: “La naturalesa satisfà la necessitat més noble de l’home, és a dir, l’amor a la bellesa”. Ho pense i alhora admire l’editorial Nórdica, que acaba de publicar el bell assaig de Ralph Waldo Emerson, titulat Nature (en castellà Naturaleza), un cant sobri i alhora emocionant al món natural.
Seguesc avançant pel carril bici, a poc a poc apareixen les mallades, i en alguns bocins de bosc les primeres estepes florides. No hi ha flor que m’impressione més que la de l’estepa blanca, sembla com de paper de seda, i mentre avance per aquell caminet pense que és com una aquarel·la de Perico Pastor, d’una bellesa sense igual. Potser si l’estepa es diguera d’una altra manera seria més admirada, més comentada, més cantada pels poetes. Em commou com la gent passa pel costat i no s’atura a admirar aquells pètals, amb l’esclat central dels estams, pur rovell d’ou, pur safrà proletari. La paraula estepa prové del llatí stippai el mot al·ludeix vulgarment al matoll. I, certament, la mata és de fulles blanquinoses i gens lluïdera, de tacte una mica envellutat, i per això pot passar desapercebuda durant gran part de l’any. I, tanmateix, quan arriba la primavera aquelles flors glorioses redimeixen la resta de l’any d’anonimat botànic, i són un vertader reclam per a escarabats entremaliats, per a papallones àvides, per a xinxes sibarites. I per a algun passavolant enamoradís com ara jo.
Avance pel camí, entre les dunes, i un cartell m’avisa que aquella senda està dedicada a Francesc Lozano. Ho he llegit de passada, mentre encara tinc a la retina aquella flor, i mentre pense que se li hauria de buscar un altre nom: en català també és coneguda com “estepa d’escurar”, i en castellà com “jara” o “flor de muerto”, noms que, no cal dir-ho, tampoc em convencen gaire. I entenc perquè aquell camí homenatgea el pintor valencià, i recorde els seus potents olis sobre les dunes d’aquella platja, obres a un pas de l’abstracció, d’una formidable bellesa. De la mateixa manera que Ximo Michavila va pintar l’Albufera, Lozano va pintar aquelles dunes, d’una manera insistent, tenaç, volent espletar al màxim aquella sensació de sol i mar, de sal i terra. De vegades pense que no hi ha lloc al món més bonic que aquell, que aquelles terres entre la mar i l’Albufera, que aquells pins vençuts pel vent de llevant, que aquella natura, de lligaboscs i arítjols, ara forestal ara dunar. I em sent feliç de viure tan prop.
Mentre avance pel camí, recorde Emerson, i una altra frase seua, d’aquell llibre preciós publicat per l’editorial Nórdica: “La naturalesa no adopta mai una aparença humil”. I és ben cert, i fins i tot la senzilla estepa, que porta aquell vulgar nom de matoll, quan floreix estova l’ànima. Una flor d’una delicadesa que tots hauríeu de descobrir. Si més no quan passe el coronavirus.
