Tot va començar un 14 d’abril, com no podia ser d’altra manera, picant l’ullet a la història. Aquell dissabte en què es commemorava el 81è aniversari de la proclamació de la II República, Joan Carles de Borbó i Borbó, rei constitucional d’Espanya, després d’una nit de vi i roses es fotia de lloros en plena nit en una cabana de Botswana. Com si d’un conte fora d’època es tractés, el llavors rei havia acudit al país africà a caçar elefants amb la seva llavors favorita, la princesa —títol que usava d’un matrimoni anterior— Corinna zu Sayn-Wittgenstein (nascuda Larsen) i el fill d’aquesta, un jovenet per a qui el monarca sentia un paternal afecte. Desconec si la primavera africana afavoreix obviar el pijama, però tot un país va descobrir, com al conte de Hans Christian Andersen, que el rei anava despullat. A partir de llavors, el vodevil portaria al trasllat urgent del caçador al país, l’operació i, finalment, l’espectacle de veure la vergonyosa imatge d’aquell ancià que ho havia estat tot i a qui totes li ponien, demanar perdó, somicant com un nen davant d’una malifeta, per la seva ensopegada africana.
Amb la trompada d’aquell dia també es va destapar la capsa de Pandora que durant anys la premsa havia mantingut tan gelosament tancada. Aquells rumors vox populi que durant anys i panys havien barrejat una vida sexual llegendària i un afany pels diners delirant, amb amics amb propensió als negocis tèrbols —el seu testaferro Diego de Prado y Colón de Carvajal, descendent directe del descobridor d’Amèrica fins als cosins Alberto Cortina i Alberto Alcocer, passant pel banquer Mario Conde— i parents tan recomanables com la família reial saudita, i que se solien compartir en sobretaules de gent informada, en llibres clandestins i, a partir de l’aparició d’Internet, en els oceans més desconeguts de la xarxa, ja no es van poder amagar més.
Aquell dia, també, com vaig escriure al seu moment, es va posar en marxa l’operació “salvar la Corona del mateix Rei”. Deia jo llavors que “alguna cosa molt profunda es va trencar entre el monarca i els monàrquics. O més ben dit, entre Joan Carles I d’Espanya i els que fins llavors s’havien anomenat “joancarlistes” —per les connotacions resclosides del terme monàrquic— garants de l’ordre, l’establishment econòmic i social i responsables d’haver convertit la figura del cap de la Casa de Borbó en un estadista intocable, en el gran demiürg de la transició i en l’heroi del 23-F”. Aquella operació, en què ara hem sabut que hi van participar polítics, militars, empresaris i l’entorn d’aquell decrèpit rei de la baralla, tindria com a conseqüència l’abdicació d’un cap d’estat impossibilitat per a l’exercici de l’alta magistratura, escapat de les mans dels seus protectors —que durant anys li havien tapat les vergonyes—, amb la compra prèvia del silenci de l’amiga entranyable del net d’Alfons XIII, que anys després encara cueja. Una operació in extremis que no salvaria el rei emèrit d’un final d’etapa decadent i decrèpit.
Perquè a partir d’aquí ha vingut tot, i la premsa —especialment la digital— ha trencat el pacte de silenci establert durant el seu regnat. Hem conegut els milions a Suïssa fruit d’anys de fer de comissionista internacional, i han aparegut cortesans, testaferros i advocats dignes d’una família calabresa. S’ha fet evident que els Borbó-Grècia són una família desestructurada, enfangada i dividida, amb un gendre empresonat, uns nets capritxosos i ultramuntans, i un fill, ara rei, que sense la camarilla del pare perd suports cada dia que passa, escorat en les posicions més dretanes de la política espanyola. Pel que fa al vell exmonarca, amb una separació conjugal que posava la cirereta a un matrimoni fallit, una salut precària i una vida de jubilat disbauxada, mira de fer la viu-viu abans no arribi el moment de passar a l’eternitat... I al pudridero de l’Escorial.
Ara ni els apologetes més destacats de la Restauració borbònica són capaços de defensar l’honradesa i honorabilitat d’un home que, nascut a l’exili, educat casernàriament per Franco i enfrontat al seu pare per la Corona, va ser usat i enaltit superlativament fins que va deixar de ser útil als seus cortesans. Ara, a la vellesa, ha descobert que els bons vestits que tothom li veien no servien per ocultar les seves vergonyes privades, i que despullat perd definitivament l’encant de símbol de la pàtria, heroi de la transició i monarca simpàtic de paper cuixé. La responsabilitat, però, no és pas seva, sinó de tots aquells que veien i no deien, silenciaven i ocultaven. D’aquells que, quan va caldre, van fer mans i mànigues per salvar la institució. Aquests, que jo sàpiga, no són inviolables.
