Diuen que, de matí, ben d’hora, ben d’hora, un grup d’assessors a sou de cada partit, elaboren una llista de temes i la manera de tractar-los perquè la postura de tots sigui idèntica. Les consignes serveixen arreu, unifiquen missatge i intenten evitar temes difícils. El pasturatge i emmotllat del pensament es veu com un valor que dona l’aparença d’organització granítica, de pensament únic per un dia (no té més durada, l’endemà l’argumentari anirà, si escau, en un altre sentit). Aquest és un dels fils que porta al desprestigi de la política, perquè fa insuportablement avorrit, i molt sovint inintel·ligible, el llenguatge dels portaveus del pensament oficial de partit. Els argumentaris no cohesionen: jivaritzen.
Però no sols als iconoclastes ens interessa el que diuen els polítics si no segueixen aquesta pesada i previsible argamassa d’uniformitat estèril. Per sort, de tant en tant, hi ha dones i homes en política que se n’escapen. Una d’elles, la Clara Ponsatí, que el 19 de març fa 63 anys, no sembla que mai s’hagi deixat temptar per la uniformitat de cap cleda. El seu exercici constant de llibertat pot fer que més important que el que es digui o pensi “és que l’acció s’hagi produït quan tothom la considerava impensable…” I que si ja ha tingut lloc una vegada, pot reproduir-se. (Jean-Paul Sartre, 1968). Una altra manera d’expressar que “ho tornarem a fer” que enllaça amb un dels millors pensadors del maig del 68. En una carta pública que dirigia a Joaquim Forn el novembre del 2018, Ponsatí escrivia: “Segur que us ha arribat a la presó que d’ençà del meu exili a Escòcia soc molt crítica amb la manera com vam actuar com a govern aquell octubre. I també soc crítica amb la manera com actuem ara. Però veig molt clar que tot això que pensem o diguem els presos i els exiliats no és pas la cosa més important. Cal que deixem de posar el punt de mira en allò que ens passa a nosaltres com a persones, i el posem en el país, en la república que volem construir i que hem de construir. I penso que tenim l’obligació d’escoltar noves veus (...) No podem ser un tap. Cal desmuntar les barreres (...) per deixar pas a una nova generació, que haurà après dels nostres errors. A veure si ells són capaços d’arribar fins on nosaltres no vam poder arribar.”
Que ningú vulgui enganyar-se o enganyi. L’única consellera que l’1-O es va enfrontar físicament a la policia en un col·legi electoral —ens en queda una imatge icònica— no és gens enemiga de ser cada vegada més gent i fer més potent la transversalitat. Però tal com l’entén la Ponsatí, en el nombrós cor que ha conquerit l’avantguarda també hi caben —i fins i tot hi ocupen un lloc destacat, per dret propi— els joves i les noies d’Urquinaona. Amb ells i elles és fa més fàcil de creure que això sols ha estat l’inici i que continuarà el combat. I amb elles i ells, amb tota la gent, de totes les edats, que varen fer nostre l’aeroport, es reforça una transversalitat de resistència dels veïns i veïnes de la Meridiana que no volen oblidar... i no volen que oblidem.
El que pensa i expressa la professora de la Universitat de Saint Andrews —destacada investigadora de la teoria de jocs, economia pública, i negociació i resolució de conflictes— sobre les taules de diàleg es confirmarà o refutarà pels fets. Ponsatí, com a persona avesada als procediments científics i no màgics, sap que, per derrocar vells paradigmes, cal la força dels nous, construïts amb proves i errors, sense fer-se trampes.
Després d’unes declaracions de finals del 2018, escrivia Albert Om que, d’entrevista en entrevista, Clara Ponsatí “s’ha anat convertint en una veu incòmodament lliure”. Considerava que no hi ha ningú al país —els líders o són a la presó o són a l’exili— amb prou autoritat moral per marcar una estratègia i per iniciar un procés d’autocrítica col·lectiva. I en la vella tradició de l’oest americà de disparar al pianista, seguia escrivint que “ningú pot adjudicar-se la veritat, per més que les seves paraules sonin més pures i més valentes que les d’altres consellers que deuen haver llegit les seves declaracions des d’un ordinador amb una direcció d’IP belga o des de la biblioteca d’alguna presó catalana...”
Si recordo ara el que escrivia Albert Om és perquè després de la trobada de Perpinyà varen tornar a fer-se molt explícites —massa— les crítiques pel pensament i opinions de Clara Ponsatí. Crec, sincerament, que no la coneixem prou, que el seu compromís amb la veritat i l’honestedat van més enllà del seu nom, i mai l’ha defugit. Segur que pensa com jo Manuel Delgado que quan va saber que l’anomenaven per a la conselleria d’Educació, va exclamar: “Clara Ponsatí!, d’ella no n’hi ha cap dubte!”. L’antropòleg la recordava, com jo mateixa, a primera línia de les lluites estudiantils i universitàries contra el franquisme.
I mai s’ha mogut de lloc. Aquí segueix.
