Cada cop que sento la paraula suplicatori el meu cervell em recorda la tonada d’És inútil continuar dels Sau: “sempre suplicant, sempre demanant, sempre maltractant-me, cansat d’esperar-te, tu vols destrossar-me”. És amb la banda sonora de fons, imaginària i no pas auditiva, del duet osonenc que parlarem del cas de Laura Borràs al Tribunal Suprem, assumpte que aquests dies ha tornat a l’actualitat arran d’una entrevista de l’agència Europa Press a Gabriel Rufián.
El portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats deia a l’interviu que “nosaltres no violentarem la presumpció d’innocència en cap cas”, i matisava que el més adient és “que s’investigui i que s’assumeixi la responsabilitat que s’hagi d’assumir”. Aquestes paraules, curiosament, han desfermat la ira post-convergent a les xarxes i en els diversos mitjans digitals afins. Dic curiosament perquè coincideixen plenament amb les de la diputada Borràs, quan defensava la seva feina al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, que segons ella va ser “determinada, honesta i transparent”, mentre garantia que no tenia “res a amagar” i avançava que posaria “tots els mitjans” a disposició de la investigació per deixar clara “fins la darrera qüestió”.
És clar que això es deia durant el mes de novembre de 2018 i, tal com també cantaven els Sau a Els temps estan canviant, “les paraules no diuen res, quan són promeses que s’enduu el vent”. Així que, quan va ser l’hora de comparèixer voluntàriament davant del tribunal, ja arribat el febrer del 2020, Laura Borràs va anunciar que no hi aniria escudant-se en “la qualitat” de la feina encarregada i en el fet que la seva condició d’independentista hauria fet augmentar el zel dels investigadors.
És possible que no li manqui raó en aquesta darrera objecció, però el que està clar és que ni les virtuts o els defectes de l’obra de govern són l’objecte de deliberació judicial, ni la finalitat de les suposades irregularitats tenen res a veure amb una insurrecció independentista, sinó amb el presumpte fraccionament de la contractació a un informàtic per evitar haver de fer un concurs públic i així poder-li assignar la feina a dit. Que potser no es fa amb mala fe, que potser és per agilitzar els quefers i evitar l’enfarfegadora burocràcia dels concursos públics, que potser l’informàtic és molt bo i seria una llàstima que perdés el concurs. Però no es pot fer.
La condició d’aforada de la diputada i el fet de no haver comparegut voluntàriament quan era l’hora, comporta passar la pilota al Congrés dels Diputats que, en una votació, ha de resoldre si permet al tribunal tenir accés a l’exconsellera de Cultura o bé li’l denega. El que fins aleshores podia haver estat solucionat amb un pas endavant individual, es transforma en un problema col·lectiu: són la resta dels diputats els que hauran d’acabar decidint si Borràs se les ha d’heure amb jutges i fiscals.
Vista la composició de la cambra baixa espanyola, com és obvi, el pes de la decisió no recau en els diputats independentistes. Tot i així, és pertinent fer-se la pregunta sobre quin ha de ser el sentit del seu vot. Un leitmotiv argumental de l’unionisme ha estat del de considerar les reivindicacions de l’autodeterminació de Catalunya com un estratagema per encobrir les corrupteles de les darreres dècades: que si tres per cent, que si cas Palau, que si tapar la corrupció amb l’estelada i tomba que gira. La sola imatge dels diputats i diputades indepes votant conjuntament per evitar esclarir uns fets d’aquestes característiques –encara que el suplicatori acabi prosperant igualment o, millor dit, precisament per això- només serviria per reforçar aquesta idea en l’imaginari de molts ciutadans catalans.
Per tant, l’objecte de la polèmica i de la controvèrsia no és què en pensa en Rufián, sinó què acabaran fent tots els representants de l’independentisme, inclosos –i sobretot- els de Junts per Catalunya, encapçalats per la mateixa Laura Borràs.
