Autoodi mític

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Toni Pérez és un valencià de soca. Se’l pot considerar, fins i tot, una espècie en perill d’extinció, perquè a Benidorm en queden pocs que, com ell, s’expressen millor en la llengua del país que no en castellà. Té un accent marcadíssim, i no fa tant que ha après a pronunciar Madrid en lloc de Madrit. És un apassionat dels costums propis: toca la dolçaina –a la seua comarca en diuen “xirimita”– amb la vestimenta tradicional, periòdicament acudeix als dinars que organitza la colla de la Taula del Bon Profit, parla amb fruïció de la pesca de l’almadrava i prova de no perdre’s cap festa de la contonarda, començant pels moros i cristians de la Vila Joiosa, on acostuma a participar com a músic. Un “amant de la terra”, com li agrada dir.

Des de l’any 2015, Toni Pérez és l’alcalde de Benidorm. Un alcalde en precari, perquè el seu partit, el PP, només compta amb vuit regidors de 25. Aquest dimecres, a l’hotel Astoria de València, on ha protagonitzat un esmorzar informatiu, Pérez ha exemplificat el caràcter residual, merament pintoresc, que el seu partit anhela per a la llengua. En un ambient selecte, envoltat de polítics i empresaris, el primer edil benidormer tan sols ha estat capaç de dir “bon dia” i “moltes gràcies”. La resta de la seua intervenció, de prop d’una hora, ha estat íntegrament en castellà, la llengua que encara deu considerar de prestigi. La de les grans ocasions, encara que entre els assistents hi haguera empresaris hotelers com Pere Joan Devesa o Toni Mayor, dos benidormers amb els quals mai no ha creuat una paraula en castellà, o membres del seu partit com José Ciscar i Vicente Betoret, que també se senten més còmodes en la llengua d’Ausiàs March.

La presidenta del PPCV i síndica parlamentària de la formació, Isabel Bonig, que oficiava com a presentadora, ha respost una pregunta del públic relativa a la Declaració de Palma, signada aquesta setmana pels consellers de cultura català, valencià i balear, que busca tot just el contrari: l’enfortiment de l’idioma, el seu prestigi social, la seua normalitat. Encara que Bonig ha saludat la celebració de reunions amb aquests dos territoris veïns, “amb els quals ens uneixen llaços culturals i econòmics”, tot seguit no ha perdut l’oportunitat de reclamar reunions amb Múrcia i Castella – la Manxa per parlar de la qüestió hídrica, a més de treure a passejar el fantasma dels Països Catalans, que segons ella, és el veritable projecte polític del Govern del Botànic.

L’autoodi de Pérez contrasta amb l’ús generalitzat de la llengua pròpia per part de la majoria d’alts càrrecs del Consell i de tantíssims alcaldes i regidors que van accedir al poder aviat farà dos anys. La seua actitud proactiva, combinada amb la implementació de mesures com el decret de plurilingüisme a l’ensenyament o la capacitació lingüística dels funcionaris, poden aconseguir que la llengua avance posicions com no ho havia fet mai. Fer-la servir de manera natural davant un auditori com el del Fórum Nueva Economía hauria d’inserir-se en aquesta voluntat normalitzadora. Perquè, lluny de les imposicions, es tracta de fer visible allò que es considera habitual a moltes poblacions del país i a què tothom té dret: l’ús de la llengua pròpia com a eina de comunicació principal. Malauradament, l’alcalde Pérez no ha reivindicat els seus orígens, dels quals afirma sentir-se’n tan orgullós. Toni, “el xic del poble”, el de “la papereria de Tomás Ortuño”, ha pensat que a València, és clar, tocava parlar en castellà. Como mandan los cánones.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).