És ben sabut que a les Corts Valencianes, com en qualsevol altre parlament, disposen d’un cos mèdic per resoldre problemes sobrevinguts: traumatismes lleus, campanyes de vacunació i algun desmai sobtat i molt teatral en temps puntuals de crisis esquerranes. Res fora del comú. També hi ha la presència de psicòlegs, aposta habitual en qualsevol equip humà empresarial o de funció pública. Però potser caldria fer un pas més enllà després d’observar certs comportaments més propis de l’alienació que de l’argument polític. Una situació exclusiva de la psiquiatria clínica, potser seguida d’un reforç químic —quan l’uixer canvia el got d’aigua en la trona—, i fins i tot d’aïllaments preventius en casos més delicats.
La frontera pot ser difusa. On hi ha el límit entre la patologia i l’oportunisme, el partidisme o l’evident mentida? El context ajuda, és a dir, allò conegut com a conjuntura política. L’enciclopèdia n’està farcida. Un bon psiquiatre parlamentari, disciplina que proposem com a horitzó laboral de llargues infinituds, deuria saber tant de l’ànima com de la història, matèries compactes, però reversibles. Qui sap si així hauríem pogut prevenir a temps Blascos, Zaplanes o Camps i els dolors morals, socials i econòmics que van provocar? No hi ha dubte. Col·locar uns quants psiquiatres parlamentaris a vigilar verbs i comportaments podria garantir un futur més saludable.
De fet, hi ha moments en què el dictamen seria immediat i la degeneració tallada de soca-rel. Dijous passat, a les Corts, per exemple. No cal una formació massa clínica per avaluar certs trastorns en la bancada de Vox, eixa mena de cantina legionària on deu parroquians i parroquianes conviuen entre vapors de patriotisme, prejudicis i una temeritat immanent a qualsevol “novio de la muerte”. Els símptomes són clars i es manifesten per un dèficit proteic en l’argumentació, la insistència declamatòria i un excés de gestos més propi de la convulsió que de l’oratòria. El diagnòstic, inequívoc: un quadre agut d’autoodi, que és el rebuig d’un mateix, les arrels o el grup social i cultural propi, i que pot oscil·lar, perillosament, del complex d’inferioritat al deliri.
El cas valencià, si és que podem establir la tipologia, ens té acostumats a diputats del Partit Popular valencianoparlants negar repetidament el requisit lingüístic o, fins i tot, la unitat de la llengua en circumstàncies de desequilibri transitori per proximitat electoral. Una cronificació de la malaltia a hores d’ara localitzada i, per tant, controlada. Però la virulència, i la varietat, amb què es va destapar aquest fenomen dijous passat enmig la bancada ultra ens hauria de fer plantejar, fins i tot, la implementació de teràpies de xoc. La portaveu Ana Vega va abjurar a crits contra la Llei de violència de gènere, “un model supremacista” que busca “criminalitzar l’home” a mans “d’un govern socialcomunista”. Una lletania que va finalitzar amb un xiscle inconnex i molt simptomàtic que encara ressona a la cambra: “Necessitem més policia i guàrdia civil!”.
Però és l’afer del seu company, David García, qui més recorregut clínic podria tindre. Aquest diputat ja va patir un brot fa mesos quan va desplegar una esvàstica nazi, tot i que ratllada. Dijous va insistir en la derogació de la Llei de memòria democràtica, aquella que té com a objectiu denunciar els crims del franquisme, dels quals el mateix García en seria víctima tal com ell mateix va explicar: un rebesavi afusellat per republicà, una rebesàvia depurada per ser la primera regidora de Cabdet, un avi va compartir cel·la amb Miguel Hernández i el pare va militar clandestinament en la UGT i el PSOE. Un perfil de manual per a la reparació pública i privada en aplicació de la normativa que pretén suprimir per “sectària”, “revengista” o “contrària a la concòrdia”. Un problema greu, el de García, d’autoodi flagrant en la vessant més ideològica i profunda. No és l’únic. La líder de l’oposició, Isabel Bonig, va denunciar que un iaio estigué empresonat per socialista i republicà i acte seguit va rebutjar la llei que reivindica la seua reparació. Talment com l’expresident Mariano Rajoy, que va bloquejar pressupostàriament esta norma tot i que l’avi patern, un galleguista convençut, va ser represaliat. O l’actual líder del PP, Pablo Casado, qui, malgrat tindre un iaio empresonat per esquerrà, va reblar en un míting: “Sempre estan amb la guerra de l’avi! Seran carques!”.
Això mateix, autoodi i urgència de psiquiatria parlamentària. Per dos motius. Un, l’autoodi és també la conseqüència d’una identificació patològica amb el grup dominant, cosa que escenifica l’elevada dosi de franquisme encara present. I dos perquè el trajecte de l’autoodi a l’odi sense més sol ser molt curt i les seues derivacions —novament l’enciclopèdia—, tan terrorífiques com abundants
