El pas de la tempesta Glòria va ser devastador per al meu hort. Un vell pi pinyoner va ser trencat per la soca, i va caure al damunt d’un nesprer, amb tot el seu embalum botànic. Des de fa setmanes, fem llenya d’ell, de l’estimat arbre caigut. Aquella llenya ens acompanyarà tota la vida. De vegades pense que el tronc podria ser emprat d’alguna manera, i fins i tot vaig contactar un amic escultor, per si es feia l’ànim, però em digué que la fusta del pinyoner és molt traïdora, que està plena de vetes, que s’esquerda fàcilment. En la seua caiguda ha arrossegat també els baladres que creixien a la vora. A mi m’agradava especialment arreplegar els pinyons, que t’ennegrien els dit d’aquella polsim de tinta bruna. Mentre faig llenya pense en aquestes coses, i com aquell pi ha viscut bona part de les meues fites vitals; el plantàrem ja una mica crescut per a ocupar el lloc d’un altre pi, encara més grandot, un pi blanc que també un temporal va badar per la meitat com si fos una magrana.
Encara mort vessa resina. Per un dels braços, regalima llàgrimes. Gotes que atrapen insectes i cauen a terra. L’ambre és fruit d’aquelles calamitats, de tempestes pretèrites que devastaren boscs tropicals i que en la seua tragèdia botànica de vegades atraparen els éssers vius que passaven a prop. Veiem l’ambre com una joia, quan en realitat és un bocí de temps passat que ens parla del sofriment vegetal. Un totestiu es posa sobre una branca del pi caigut, i refila el seu tamborileig peculiar i reiteratiu. Ja no tindrà aquella talaia, pense. Però, per altra banda, les plantes dels voltants ho agrairan, en especial alguns tarongers que s’havien quedat escarransits, amb aquella tristesa que projectaven per no poder gaudir prou del sol. La botànica celebra la caiguda del competidor, i en aquests dies de primavera avançada tot brosta amb força, ocupant l’espai deshabitat.
La tempesta també va devastar un favar que tenia prop del pi, en la meua horteta ecològica. «Les faves són com les dones: de seguida fatiguen, però es troben en l’arrel permanent de la il·lusió humana», va escriure malèvolament Josep Pla. Aquesta frase grinyola una mica, per la seua misogínia interna, però segueix sent vàlida per a manifestar aquesta estima pels fruits de la tardor i l’hivern: els pèsols, les carxofes, els alls tendres, ah!, les faves... Quan es planten les faves calentes, a finals d’agost, amb lluna minvant, es pensa en aquella tendresa de les primeres faves, i produeix un sentiment d’optimisme que estova l’ànima. La tempesta ha vinclat les tiges del favar, i ara tot és un garbuix indestriable, i malde per desfer l’embolic vegetal, entre males brosses que s’aprofiten de la planta ferida. Però la tija del favar és molt fràgil i se’m trenca a les mans. Encara així, ha fructificat amb força i hi faig un bon cabàs, faves tendres vora el mar.
Carlo Crivelli, al Políptic de sant Domenico de Camerino,que es conserva a la galeria Brera, va pintar una fava als peus de la madona entronitzada. Amb ella volia simbolitzar el poder de la paraula de Crist, que rebrotarà amb força i fructificarà ací i allà esplèndidament. “Vel dic quod fava est Christus”, va escriure el monjo Petrus Berchorius, que fou amic de Petrarca. Aquest el va conèixer a París i el va considerar com el literat francès més sòlid el moment. Tanta influència va tindre Berchorius que el Liber Pontificalis, també conegut com Llibre dels papes, va recomanar posar faves als altars. Perquè la fava és Crist...
Mire el gran pi caigut i pense que, tot amb tot, la vida continua.
