Donava voltes sobre com parlar de l’epidèmia de la por que ens assota fins que en un sol dia s’han aplegat un feix de converses que m’ho han posat més fàcil. Igualment, aquest article serà desbordat d’un dia per l’altre, tot d’un plegat. I no passarà res, perquè aquesta és justament la gràcia de fer-lo i de fixar-lo. Més enllà dels efectes de la infecció, el coronavirus és una plantofada d’imprevisibilitat, una metàfora colossal dels temps que vivim. L’epidèmia de debò és la de la por, cosa lògica si ja fa temps que érem a l’era del pànic general i si pensem en els falsos escuts antimíssils que ens han entatxonat per vendre el miratge de seguretat.
Fins ara havíem jugat amb el caràcter viral dels vídeo-collonada i altres ximpleries similars. Les fake news no són més que una infecció general de mentides. Havia d’arribar el moment que un virus de veritat es fes viral. O millor dit, que la por al virus resultés viral i demencial per a un sistema econòmic basat en fanfarronejar. La por s’escletxa per tot arreu i corre més que els bitxos minúsculs. Si l’economia sovint ha alimentat l’esverament per incentivar un consum sense solta ni volta —només cal mirar els negocis d’assegurances, de morts i de caixes de diners—, ara l’espant s’ha convertit en la nena de El exorcista. I ningú vol exposar-se a mantenir grans reunions, grans premis i esdeveniments a menys d’un metre de distància. Per riure. Luis Buñuel hi sucaria pa. Però la ratlla que he escrit ja em tremola, perquè... I sí...? I si aquesta calma tibant que avui, 4 de març, quan escric l’article, encara mantenim muda en esgarrifança, devastació o esvoranc econòmic?
Per respondre-hi —o almenys per riure—, faig garbellada de comentaris escoltats tots en un mateix dia:
—Cafè del matí: “diuen que això ve arran del 5G, que la Xina s’ha posat massa a Europa i Estats Units diu: anem a alentir l’economia xinesa amb això”. “I també et dic una cosa, diuen que tanquen el cul de la lleona de Girona, i la bola de Montserrat, què?”
—Mestressa d’un restaurant que demana una comanda de “sanitol” enlloc del “limpiacristales” habitual: “són coses que marxen ara amb el coronavirus”.
—Amic escriptor de Centreamèrica que ha de venir a finals de març a Barcelona i que a principis de mes les agents ja li diuen que “millor que no, que tot està molt emmerdat amb el coronavirus”.
—Barra de bar: “és més greu del que sembla, ens enganyen com volen”; la interlocutora que respon: “és una forma de matar els avis per no pagar la jubilació”; i un tercer: “a finals d’any diuen que els americans tindran la vacuna, compta que ja la tenen i esperen”. I aquest tercer conclou (i l’abraçaria, amb la seva conclusió poètica, si no fos que estossega una mica massa): “no ho sé tu, apocalipsi ordi”.
El coronavirus ens recorda que trepitgem arenes movedisses. Tot es fon amb una rapidesa inassimilable (això per qui encara té ganes de comprendre alguna cosa). Fa la impressió que has de vigilar deu cops abans d’assegurar res i alhora, que es produeixen uns estranyíssims atacs verborreics, d’escuma per la boca, de qui gita el primer que li passa pel barret (les converses de barra de bar, rai!). Les relacions, les lectures de la realitat s’han tertulianitzat i cada cop és més indesxifrable per què un paio et defensa el contrari que t’havia defensat dos dies abans, sense immutar-se. I cada cop és més de frenopàtic la necessitat d’autoafirmar-se a còpia de renegar de tot el que fa la resta del món, d’espolsar-se responsabilitats, l’impuls indeturable per abandonar el matís. Em sembla una altra derivada metafòrica del coronavirus: es viu millor si tot és una merda o si tot és de color de rosa. Avancen com zoombies els hipocondríacs del discurs. Ens queixem de Trump però el virus ja se’ns han ficat a dins de fa temps.
