Si volem entendre un text, cal llegir-lo fins al final. En moltes ocasions, la darrera línia ens il·lumina la intenció que hi ha al darrere. És el que succeeix, per exemple, si agafeu el pamflet que un grup de veïns del barri barceloní de Vallcarca ha repartit les darreres setmanes.
Diuen que s’han alçat per evitar que destrueixin un parc. És una història recurrent en molts municipis, potser hi trobareu similituds en el vostre. El parc de la discòrdia es diu Comas i Llabera i fa uns 40 x 40 metres. És petit, certament. I qualsevol espai verd de la ciutat, per petit que sigui, l’hem de defensar del ciment. En aquest cas, està projectat compensar-ho amb la construcció d’un parc el doble de gran uns quants metres més enllà.
Però quan els dius que no es perd espai verd, sinó que n’hi haurà el doble, és com si sentissin ploure. Amor per la natura? Fa pocs dies en una comissió del districte se’ls va escapar criticar els horts urbans perquè diuen que generen brutícia.
I què s’ha previst de construir enlloc de l’actual parc? Un institut de secundària públic. Ja hi ha data d’inici de les obres: el 2021. Un institut que és una reivindicació veïnal de fa anys perquè a Vallcarca no hi ha cap centre de secundària actualment. Cap institut en una zona amb cinc escoles públiques i on viuen unes 15.000 persones.
No és una excepció. Fa anys que la FAPAC alerta que la demanda de places públiques a secundària no se satisfà. I que no s’ha actuat tot i saber que hi hauria un augment a mesura que les generacions amb més naixements anessin creixent. A Catalunya no hi ha correlació entre el nombre de places públiques de sisè de primària i el de places ofertades de pública de primer d’ESO. La FAPAC ho va quantificar el 2018 a Barcelona: el 14% dels alumnes de sisè de primària de les escoles públiques de la ciutat es van quedar sense plaça als instituts públics. Per al curs actual, alertaven que “el Departament d’Educació hauria d’haver incorporat, com a mínim, 102 grups [de primer d’ESO a tot Catalunya] respecte de l’oferta inicial”. Ras i curt aquesta és la situació. I com que la canalla, quan acaba primària, ha de seguir avançant en el sistema escolar, hi ha famílies que no tenen altra opció que saltar a la concertada. El nou institut de Vallcarca hauria d’ajudar a ampliar l’oferta pública i a descomprimir alguns instituts que han hagut d’augmentar les ràtios d’alumnes per aula.
Però hi ha veïns que s’organitzen per impedir-ho. Amb quins arguments? “Patirem el soroll i la brutícia que generen els nois i les noies de secundària”. Copio literalment els seus arguments del full que han repartit.
El mantra del jovent com a sinònim de molèsties i problemes. Un mantra gastadíssim, però que sembla que encara funciona en alguns sectors. Un sector que, en aquest cas, s’ha aliat amb uns altres veïns propers que protesten contra la construcció d’uns pisos de protecció oficial al costat de casa seva. Són el que s’anomena moviments NIMBY (les sigles de “Not in my back yard”, “No al meu pati del darrere”). Sorgeixen com a reacció a la construcció d’infraestructures o equipaments al seu entorn immediat que consideren que els causaran molèsties. La dreta sovint els ha intentat articular per desgastar governs més esquerrans. Brutícia i soroll? Va, de debò? Tanta mania arriben a tenir al jovent que no volen que es construeixi un centre educatiu en un barri que necessita imperiosament equipaments públics? Com us deia al principi, sempre és interessant arribar fins al final del text: “També provocarà més contaminació i més soroll en aquests carrers. I en conseqüència els immobles del voltant del parc perdran el seu valor”. Ara! Aquí tenim el que preocupa aquest grup de veïns: que els seus pisos de propietat perdin valor al mercat.
Que hi hagi manca de places públiques als instituts de secundària de Barcelona, per a ells no és prioritari. Que l’alumnat de Vallcarca hagi de sortir del barri per anar a estudiar l’ESO, no els preocupa. A la ciutat aparador en què vivim, el que els amoïna és si el seu pis mantindrà el valor. Mai se sap, potser passa un turista de camí cap al Park Güell i s’encaterina de casa seva. Que la cridòria d’uns adolescents no resti bitllets al feix que els farà oblidar ràpidament el verd del Parc Comas i Llabera.
