He vist alguns fragments dels debats de les primàries que estan duent a terme els candidats demòcrates a la presidència dels Estats Units d’Amèrica, i la duresa dels atacs entre ells és sorprenent des del punt de vista de la nostra cultura política. La virulència de les crítiques d’Elisabeth Warren a Michael Bloomberg, a l’Estat de Virgínia, podrien comparar-se, en virulència, a les que faria Pablo Iglesias a Santiago Abascal. Competeixen, dins del mateix partit i vist des d’aquí, sembla que ho fan sense límits.
Tampoc no es va estar de res Nancy Pelosi estripant ostensiblement i full per full el discurs de Donald Trump a l’acte sobre l’estat de la nació. Un gest de tal agressivitat és difícil d’imaginar —de moment— al nostre Parlament, per molt que fos l’actual president qui primer va fer el lleig a la presidenta del Congrés en no voler-li donar la mà. Un president, Trump, que d’altra banda no s’arronsa a l’hora d’exigir una fidelitat absoluta als responsables de les institucions polítiques que controla, indiferent a cap simulació d’imparcialitat institucional.
Vist això, però també els enfrontaments entre diputats conservadors al Parlament britànic, les esbatusses al Parlament italià i, darrerament, les trifulgues a la CDU alemanya per l’acord del seu candidat a Turíngia amb l’extrema dreta —finalment forçat per Angela Merkel a trencar-lo— i la renúncia de la successora de Merkel a liderar el partit, per no seguir amb altres exemples, queda en evidència que a Catalunya som una colla de tiquismiquis en els nostres enfrontaments partidistes. Que allò del tres per cent que Pasqual Maragall va engegar a Artur Mas ara fa quinze anys provoqués un terratrèmol que sembla que encara provoca rèpliques tel·lúriques, és prou simptomàtic del gruix de la nostra política: la d’un paper de fumar.
Vull dir, doncs, que allò que a vegades s’havia presentat com un oasi de pau política, amb el temps, s’ha mostrat com un bassalet que no servia ni per esquitxar les sabates de ses senyories. I ara, tot i el gran conflicte en què vivim, d’una magnitud sideral, sembla que encara enyorem aquella elegància formal que regia els debats parlamentaris autonòmics, i ens escandalitzem perquè els de JxC i ERC de la Catalunya postautonòmica i prerepublicana es llencen els plats pel cap. Una sensibilitat que, de fet, és l’expressió de la feblesa de les nostres institucions polítiques i la cultura que han desenvolupat.
Que hagi estat la dreta espanyola qui més hagi bramat al Parlament de Catalunya, últimament seguint l’estela d’Inés Arrimadas —l’estratègia agressiva de la qual no se li fondrà a Madrid, en un entorn de llops de veritat—, també ens ho podem prendre en la línia d’allò que suggereixo. Són ells els qui per primera vegada han vist que aquí es reptava l’Estat, i hi han respost a l’altura del nostre desafiament: “¿Ladran? Luego cabalgamos”, com diuen en espanyol. Ha estat l’adversari, amb els seus aldarulls i els seus insults, qui ha marcat el nivell d’un desafiament del que ni alguns polítics independentistes sembla que no s’havien adonat.
La meva idea és que els nostres enfrontaments —també dins de l’independentisme— són tan febles, o tan forts, com feble o forta és l’envergadura dels desafiaments polítics que ens proposem. Penso que ens escandalitzem per ben poca cosa: que si Tardà ha tornat amb la cançoneta de la dreta convergent en una piulada per posar el dit a l’ull de JxC, o que Jordi Sànchez ha assenyalat al FAQS el tacticisme partidista d’ERC després de l’1-O. De veritat que això és greu? I, seria molt greu que fos veritat? I aquestes nimietats són les que posen en risc els objectius de l’independentisme?
No és que m’agradi que es faci sang gratuïtament. Però potser ja és hora, per dir-ho així, de barallar-nos —els independentistes— a l’altura de les circumstàncies. Que ens diguem a la cara i en públic allò que realment es pensa en els grups de WhatsApp. Potser aquesta transparència en els enfrontaments permetria tres coses: una, que les divergències polítiques fossin assumides sense tanta dissimulació i hipocresia; dues, que es mesurés millor les conseqüències de les envestides, i tres, que si calgués pactar un govern, una taula de diàleg o estratègies de futur, es fes des de la constatació de totes les dificultats i sense que ningú se n’esgarrifés, al contrari d’allò que passa ara.
Això de la política, que va de tenir el poder per mirar d’intervenir en el destí del país, fora del món autonòmic, no és un joc versallesc. El poder de veritat és d’una duresa brutal, perquè és brutal a allò que s’enfronta la política. I si els nord-americans, els britànics, els alemanys i tutti quanti no amaguen aquesta duresa, tinguem ben present que per aconseguir la independència, i sobretot quan la tinguem, la política també ha de ser i serà igual de severa.
