Enormes onades, s’aixequen més de cinc metres com un alatzà salvatge que cabriola, fa gropada, potolla i després es deixa caure a pes mort. Trencadissa d’onades que es fan miques amb fúria increïble, d’elles amb elles, d’elles contra els dics lluents dels ports. Onades intenses del dia revolt. La ventada esquinçada, de pluja i de vent, escombra el mar més lleig, color marró, que fa petar l’aiguat com en uns focs artificials, contra la riba, contra la riba que és com una obsessió a la qual torna el mar borratxo cada vegada, el mar que s’enutja, desplomant-se sempre damunt dels caps descoberts dels mediterranis occidentals, el nostre mar és aquest, per sempre, el reconeixeríem entre tots els mars de la terra. El nostre mar no és només el de les postals del Benidorm solar, sobretot és l’altre, el que ens escup, ens esquitxa, ens omple d’energia. Som com som perquè la Mediterrània ens espavila. Som individus fragmentats i sorprenents, canviants com el nostre clima. Era Josep Pla qui deia que l’ésser humà és un animal climàtic. Els valencians, catalans, illencs som reconcentradament climàtics. I més ara que el temps muda.
Mediterrània feta de trossos, fosa i refosa de memòries perdudes com després d’un naufragi, d’història viscuda, autèntica, que un bon dia és substituïda per tòpics que ens van deformant, per mentides gruixudes. Ens fascina pensar que la Mediterrània és un punt de trobada entre civilitzacions respectuoses, en contrast amb un Nord d’Europa bàrbar i cruel. No. La Mediterrània és un lloc amb tantes abraçades com punyalades, amb tantes converses com monòlegs, amb tantes violències com a qualsevol altre lloc del món. Amb tants moros com cristians. El nostre mar és un indret on s’esventen les passions, dominat tant pel pathos —patiment existencial— com per la pleonexia —cobdícia i arrogància—. No existeixen els llocs idíl·lics i nosaltres ho sabem millor que ningú, tots tenim morts a les nostres famílies, crims pertot, a Palestina, a Sicília, a la costa dels Balcans, a Xipre, a Algèria. De Salses a Guardamar hi ha més sang que no pas aigua. Si alguna cosa ha fet gran els pobles mediterranis ha estat la seva permanent, inacabable, rivalitat. Som tossuts com la tempesta.
El nostre mar tan alegre té el fons esculpit amb la tristesa que comparteixen totes les persones complexes. Complexes i desconfiades perquè no es refien de la simplicitat, que creuen que la veritat és múltiple i contradictòria. Un dels mals de la nostra època ha estat voler derrotar el totalitarisme ultra de les veritats absolutes amb el relativisme més imprudent. Tot s’ha tornat relatiu, tot val el mateix i, per tant, s’imposa la paràlisi perquè qualsevol camí és qüestionat, qualsevol cosa sembla igual a una altra, tant li fot, tant és tot. És la indolència de l’immobilisme mediterrani, el dels paixàs endormiscats entre coixins no exactament nets, el de les dones conformades i sotmeses en la satisfacció de l’harem. Quan la pluja continua embogida a fora és plaent l’aixopluc per a l’esclava. Precisament la història dels catalans és aquesta, la que vol superar el quietisme, la dels cavallers i mercaders que es van abocar a l’aventura del mar més alt i més perillós, fins arribar a les Vespres Sicilianes, fins al domini sencer del mar, que fins i tot els peixos lluïen el senyal dels nostres reis.
L’arròs mediterrani, la famosa paella de la que parlen els turistes, pot ser festiu o sobri, dependent dels ingredients que li posem. L’arròs no és res fins que no te’l trobes dins la boca. L’arròs que ens mengem sense pensar-hi gaire pot ser hedonista com un radiant sol asteca o minimalista com quatre grans blancs oblidats en un bol de l’Extrem Orient. M’agrada l’arròs amb crosta. Però l’arròs a banda intensifica el principi de plaer perquè hi trobes tots els gustos sense noses, ens fa ser desinhibits i profundament egoistes. El socarrat de l’arròs ens demostra als mediterranis que mai podem donar la batalla per perduda, que allò que podria semblar el fracàs més estrepitós pot esdevenir la millor de les solucions. Si no es crema massa el socarrat tenim una bona lliçó per als que desconfien de l’atzar. Que és tant com dir que desconfien de la vida mateixa. Als mediterranis ens agrada comunicar-nos, parlar tan com es pugui, però sobretot menjar i pair bé quan conversem. El millor estat corporal per a la intel·ligència. Diuen que la filosofia i la ciència van néixer per aquestes terres d’aquí.
