Hi ha certa esquerra, en l’entorn del PSC-PSOE però no tan sols, que ha convingut que els referèndums els carrega el diable. Que no són la solució perquè divideixen. D’aquesta manera, emparellen el nostre 1-O amb el Brexit i els queda un paquet aparentment coherent però profundament demagògic: atzucac, irresponsabilitat i populisme són les paraules amb què es refereixen a les consultes on la ciutadania decideix i s’empodera.
Ignoren, tanmateix, que hi hagué un temps en el qual l’esquerra europea va fer d’un referèndum la seva principal bandera. Em refereixo al referèndum grec del juliol del 2015. El Govern del país, encapçalat pel -llavors- carismàtic president Alexis Tsipras, va sotmetre a consulta popular l’acceptació, o no, de les mesures econòmiques que els exigien la UE, el BCE i el FMI si volien accedir al rescat. Amb una participació del 62,5% va guanyar el no per un 61,31% contra el 38,69% de partidaris del sí. Ernest Urtasun, llavors i ara eurodiputat d’ICV, va ser un dels catalans que més vam sentir opinar sobre la qüestió. Entusiasmat amb la celebració del referèndum i amb la victòria del no, va defensar que això no havia d’implicar una expulsió de Grècia de la UE.
És cert que l’1-O té molts més paral·lelismes amb el referèndum grec que no pas amb el Brexit. Fins i tot, el final és molt similar: després de vèncer els discursos de la por, els referèndums van servir com a extraordinària acumulació de forces, però amb els resultats a la mà ni el Govern grec ni el català van poder conduir el país cap al que s’havien compromès.
En aquestes similituds, hi he pensat a propòsit del llibre de Costas LapavitsasL’esquerra contra la Unió Europea, publicat recentment per Tigre de paper. L’autor és economista, va formar part del govern de Tsipras i va sortir-ne precisament per la negativa del Govern de Syriza a aplicar els resultats del referèndum.
Lapavitsas va quedar molt decebut, perquè ell hauria estat partidari de mantenir el desafiament amb la UE i les altres institucions internacionals. Tot i això, en el llibre ja situa que aquell final era previsible, conseqüència de la divisió que hi havia internament a Syriza sobre com s’havia de fer front a les imposicions europees. D’entrada, el discurs amb el qual van guanyar les eleccions a principis d’aquell 2015. Lapavitsas explica que la direcció del partit estava condicionada per una “eurofília” i per uns “càlculs electorals” que feien impossible que el plantejament polític preveiés la possibilitat de sortir de l’euro i de la UE. Més aviat, Tsipras i el seu equip pensaven que amb la seva victòria electoral “els creditors cedirien davant la legitimitat democràtica” expressada en el nou parlament grec. Com que no va ser així, van haver d’entrar en negociacions, i com que el resultat de les negociacions no va ser el desitjat, van acabar convocant un referèndum defensant el no. Però continuaven sense preveure un pla per poder resistir en cas de ser expulsats de l’euro i de la UE. I sense pla B, el referèndum només servia com a catxa.
Tot això va passar a Grècia, però no fa falta que us digui, lectors perspicaços, que s’assembla molt als plantejaments (explícits o implícits) amb els quals l’independentisme català va arribar a l’1-O. No vull fer d’aquest article una acusació maniquea, perquè el cert és que Lapavitsas també carrega contra els sectors que, situats a l’esquerra de Syriza, van ser incapaços de construir una alternativa. L’autor parla del Partit Comunista Grec (KKE) que des de l’inici de la crisi va mantenir un discurs ideològicament coherent però políticament irrellevant. Defensaven alhora que la sortida a la crisi tan sols seria possible amb el derrocament del capitalisme, la sortida de l’euro i la UE, però eren conscients que sense “poder popular” no es podia sostenir aquest trencament. Quedaven, a la pràctica, neutralitzats.
El que ens planteja Lapavitsas, i el que podríem concloure com a lliçó del nostre octubre, és que allò que ens va faltar no van ser jugades mestres, però tampoc majories reforçades (fixeu-vos en les xifres del referèndum grec). El que cal és un pla B per poder resistir en cas que allò que el poble ha votat, sigui la independència o la renegociació del deute, comporti el boicot del poder establert, amb accions concretes o amb amenaces. Això és el “poder popular” al qual es referia el KKE, però cal construir-lo. En paraules de l’economista: “La pertinença a la Unió monetària és, al cap i a la fi, una qüestió de classe i de poder nacional a la qual no es pot fer front amb astuts plans tècnics ideats per economistes (...). Abordar la sortida de l’euro hauria exigit un treball actiu per acumular un suport multitudinari i preparar la ciutadania per una reacció violenta dels interessos nacionals i internacionals. Els dirigents de Syriza no estaven disposats a cap de les dues coses”.
