Desobedient i rebel, quan Déu li encomana de predicar a Nínive, aquella ciutat considerada estrafeta, enemiga i perversa, Jonàs diu que no, que no l’incumbeix i s’escapa. Jonàs, el fugitiu i el profeta menor, és estimbat per la borda, engolit pel gran peix i vomitat per la fera. Després, ressorgint de les aigües —o ressorgint d’ell mateix⎯, Jonàs és també el profeta indignat amb un Déu que l’okupa i el profeta que, tot i la fúria, es dirigeix a l’altre a través del seu propi Déu. A la terra estrangera i adversa. Allà on comunicarà que la salvació no és només per al seu poble. Allà on pretendrà acarar-nos amb límits estranys de la identitat pròpia. Els que s’esmunyen. Els que es transformen, potser.
Si el Llibre de Jonàs és aquell que és llegit el dia de l’expiació, que és també el del perdó amb el proïsme, el dia de Iom Kippur en la tradició jueva, per al judaisme Jonàs representarà la kaparà, l’expiació d’una falta mitjançant el patiment en carn pròpia. Una prefiguració de Crist hi hauran vist els cristians. I Josep Carner, que també es va agafar al profeta rebec, què va ser el que hi va veure? Quin és, el seu Jonàs?
A Nabí, Carner tanca la correspondència entre el seu poema i la història primera, l’antiga, en el cant viii, que és una cant, d’alguna manera, fronterer: si fins a ell el poema ressegueix el llibre bíblic, a partir d’aquest cant tot és nou i allunyat de la Sagrada Escriptura. A partir d’aquí no és deutor, sinó d’autor i res no té veure amb la represa. I encara que des del primer vers ens puguem preguntar per què Carner, d’entre tots els profetes, tria Jonàs, del cant viii en endavant la pregunta encara burxa amb més força perquè, havent decidit no aturar-se al mateix lloc, és en el que ve després allà on Carner dóna la seva interpretació del sentit del miracle de Jonàs. Una interpretació que difícilment es pot destravar del context, de l’espai-temps, de la història.
El cant viii, que té per motiu la ràbia que Jonàs sent quan Iahvè asseca una planta que li feia ombra en el desert, ofereix la paràbola: Jonàs representa per a Nínive el que la planta representa per a Jonàs (tant Jonàs com la planta, carregant el mal sobre ells mateixos, permeten la salvació). Al llarg de la seva missió, Jonàs ha patit, ha salvat els ninivites —fent que es penedissin— i al·legòricament ha esdevingut la planta protectora de Nínive. La lliçó, per tant, és una lliçó de clemència: no extermina els penedits, els perdona. Després, en el Jonàs bíblic, el profeta calla.
Però allò que a La Bíblia és hermenèuticament complex, Carner ho explicita: l’indefinit es concreta i la Veu que sent Jonàs des de l’inici del poema no és la de cap ens superior. És la seva, de veu. Qui parla, qui ordena, qui guia a Jonàs és ell mateix. Així, el profeta no serà un instrument per transmetre un missatge diví perquè la seva prèdica implicarà, sembla dir-nos, una responsabilitat ètica amb la humanitat. Carner, que utilitza, amb Spinoza, el mot ‘torsimany’, ja hi apunta d’entrada: el profeta no és només aquell que reprodueix passivament un dictat, sinó aquell que es posiciona en relació a la comanda i a Déu.
Però el Jonàs de Nabí continua. Carner fa trescar el profeta al llarg de dos cants més, que són, justament, els que cristianitzen un poema originat per un text hebreu. Situat en un somni que posa en suspens qualsevol neguit de versemblança, en el cant ix Jonàs rebot cinglera avall un home que no creu. Radicalitzat, intolerant amb l’absència de fe, assassina el descreient. I, immediatament després, el remordiment l’envaeix i el sentiment de culpa es presenta brutal: «M’amenaçà el penyal, em féu vergonya l’aire. / Déu em deixava del fondal al caire / arraulit com un verm» (Nabí, ix, 99-101). Jonàs entén, amb aquest somni, que no ha estat Déu qui ha comès aquest crim, sinó l’home.
I en el cant següent, el x i últim, Carner fa de Jonàs una prefiguració de la mort i de la resurrecció de Crist seguint la petja de l’hermenèutica cristiana de l’Antic Testament. Després d’haver comès una tal atrocitat en somnis i després d’haver entès el sentit de la predicació a Nínive, el profeta es reconcilia amb ell mateix: «Jonàs, que en la blancor de sa vellesa / bleixava sense dubte ni corcó, / mirava la tendresa / del cel [...]» (Nabí, x, 10-13).
I enrampat de benestar i d’harmonia, Jonàs sent un cop més com la veu divina (que ara ja sap que és la pròpia veu) es dirigeix a la gent: «Jo us donaré el miracle de Jonàs» (Nabí, x, 78). Un miracle que, per al Jonàs de Carner, va més enllà del miracle bíblic, que és el miracle d’haver entès el significat del seu patiment. «Car Ell, per conhortar les nostres agonies / i ungir-nos en la pau dels averanys complerts, / dins de la gola de la mort viurà tres dies, / alliberat el dia terç» (Nabí, x, 79-82).
La prefiguració de Crist en el patiment de Jonàs a partir del paral·lelisme entre els tres dies que el profeta va passar dins la panxa del peix —en una mena de mort iniciàtica— i el retorn de Jesús de Natzaret a la vida corporal el tercer dia després de la seva mort per crucifixió, redimint així, segons el centre de la fe cristiana, els pecats del món i demostrant, de passada, que l’home té accés a la vida eterna, la prefiguració fa sentit si llegim Carner uns versos més amunt. És Jonàs qui parla i és Jonàs qui anuncia que «El Primogènit nou dirà, del cel gaubança: / “Tot ço que té Déu em pertany”» (Nabí, x, 70-71). I una mica més endavant, Jonàs, en el darrer parlament del poema, rebla contundentment l’arribada del Messies, ara dirigint-se-li directament: «Car ultrapassaràs del pare la justícia» (Nabí, x, 123).
Si el judaisme recull la història dels fracassos dels seus messies a l’espera del que sigui el de debò, que mai no arriba —Kafka en féu malabars, amb aquest, diríem, humor juïc—; el poema de Carner, sobretot a través dels dos darrers cants, s’inscriu cristianament en el seguiment d’un d’entre tants messies que ha donat el judaisme. Des d’aquest punt de vista, Nabí és un poema que ressegueix el relat bíblic i que predica, com diu Arnau Pons a Esther deslaberinta Jonàs, una sola «missiva: la pietat i el perdó. [És un text] de postguerra. De desànim. Però també de revifalla. El cristianisme [...] en fornirà les eines [...]. Amb el seu arrelament culte i popular —i omnipresent. La matèria que s’haurà de dissoldre i d’analitzar haurà estat doble: d’una banda, la història política del país; de l’altra, les llengües d’art precedent».
Nabí, que té una transmissió textual condicionada —encallada— per les conseqüències de la guerra (es publica per primer cop en traducció castellana feta pel mateix Carner i a Catalunya no es publicarà fins al cap d’uns anys i clandestinament), Nabí és un poema que, manllevant els verbs a Gabriel Ferrater, gosa poder proposar un missatge de pau —amb tota la reconciliació que implica la pau: «Adéu, però, grans grapes de càstig i avarícia! / Morir per a la nova naixó, clara delícia! / Només amor esdevindrà l’home rebel» (Nabí, x, 120-122). I ho gosa no només quan la guerra s’ha perdut, sinó en plena guerra: l’any 1937 Carner va publicar el que després seria el cant iv de Nabí a la revista francesa Mesures, Cahiers Trimestriels (text original català i traducció francesa d’Etienne Vauthier).
Havent triat el profeta Jonàs (en la seva versió més cristiana), el profeta el nom del qual és Coloma (en una clara al·lusió a la pau que Déu segella amb els homes després del Diluvi), havent triat el TractatTeològico-Polític de Spinoza per donar, a tall d’epígraf, la definició de ‘nabí’ (torsimany, profeta), ens preguntem, finalment, de quina pau, de quina reconciliació parla Carner? Quina és la nova «naixó», la nova naixença? Amb el seu poema monumentalment unitari i escandalosament aconseguit, a qui vol fer estar novament en harmonia? Carner, un dels diplomàtics que es manté fidel a la República i que, per tant, mai no festeja ni assumeix posicions feixistes, parlava, amb la pau que s’invoca al darrer cant de Nabí (que és una pau de Carner, no de La Bíblia), als mateixos catalans, no tan units com haurien volgut, com hauríem volgut o com voldríem?
