Per què fracassarà (o serà un èxit) la taula de diàleg

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dèiem en un dels darrers articles que la política té un component bàsic en el contorsionisme i funambulisme. Allò que en castellà en diuen “Donde dije digo, digo Diego”. Aquest element fa que, per exemple, el president del govern Pedro Sánchez hagi passat de considerar més tòxic que el coronavirus el president de la Generalitat Quim Torra a reunir-s’hi fa pocs dies al Palau de la Generalitat, en una trobada amb tota la pompa i circumstància possibles. També gràcies a les altes dosis de funambulisme polític que els líders espanyols (i catalans) han hagut de practicar hem passat d’invocacions a la Fiscalia i embolcallaments amb la ‘rojigualda’ a receptar el diàleg com a til·la per a tots els conflictes. Fins i tot, hem assistit al canvi sobtat d’opinió del cap de l’executiu sobre la conveniència d’aquesta reunió i la creació de la taula, del matí al vespre, després d’una visita de Gabriel Rufián —a qui d’una manera o altra sempre recordem en aquests articles— a Moncloa. Celebrem, òbviament, aquesta revelació sobtada sobre les bondats de parlar quan hi ha un conflicte polític, però, de natural escèptics, no ens podem estar de dir que l’anunciada taula —no pas “mesa”, un cultisme més invasor que el cargol poma— de diàleg fracassarà pels mateixos motius que serà un èxit.

En primer lloc, crec que fracassarà perquè una banda de la taula i l’altra parteixen de punts de partida oposats, com és lògic, però que no tenen en compte l’altre i ho deixen tot a l’ambigüitat. És a dir, per a l’independentisme la negociació és una expressió del desig d’un tracte bilateral Catalunya-Estat que ha tingut sempre el catalanisme històric —sí, aquest que ara gent que no n’ha estat mai reclama—, perquè per aquest Catalunya és un país en si mateix que pot dialogar amb l’Estat una estructura més o menys federativa, com un individu pot unir-se o separar-se mantenint la seva llibertat. Aquest ha estat el pensament que ha relligat Valentí Almirall, Prat de la Riba, Macià, Tarradellas, Pujol i Maragall, que no són prohoms del separatisme, però que van maldar sempre per un tracte de tu a tu entre l’Estat monàrquic o republicà i Catalunya, autònoma o no. Però per a Espanya, d’esquerra a dreta, Catalunya només és una “comunidad autónoma”, una “región”, “cuatro províncias” o una “nacionalidad”, segons sigui el cas. El Principat és, comptat i debatut, només una part de la nació, única i indivisible. És a dir, una part indivisible del seu tot, com és el braç d’un cos humà.

Per altra banda, l’apel·lació mateixa al diàleg és equívoca. Per als uns dialogar s’entén com la translació de l’exemple d’una negociació internacional entre dos parts enfrontades —emmirallats en conflictes que han acabat amb acords pacífics de coexistència després d’anys de violència—, on s’ha de poder discutir de tot i especialment sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació. Però, per als altres el diàleg no deixa de ser la vella apel·lació democràtica al “contraste de pareceres” del tardofranquisme, sempre dins els límits de la Constitució que, com sap tothom, “nos dimos entre todos” en aquella transició de manual.

Per tant, el diàleg, es mantindrà mentre una part i l’altra no vagin més enllà dels límits de l’altre i se situïn cadascun en els sobreentesos i els implícits de la seva posició. És evident que mentre l’independentisme no amenaci d’aixecar-se de la taula i l’Estat no doni el cop de puny sobre la fusta, la cosa anirà tirant. Reunions, imatges, bones paraules, gestos i anar enxampant el miratge. Ara bé, per això mateix la taula pot ser, igualment, un èxit. Vagi bé o vagi malament, Esquerra Republicana podrà dir que ho ha intentat i que ningú ha estat mai tan pragmàtic i, alhora, tan compromès, mentre l’espai postconvergent podrà aprofitar l’èxit o el fracàs en el seu enfrontament a mata-degolla amb els seus aliats. Per part del Govern espanyol, si s’arriba a qualsevol mena d’acord es podrà dir que els socialistes i podemites, a diferència del Partit Popular, han estat capaços d’intentar donar satisfacció al problema català —indiferentment de si resulta o no—, i la dreta tripartida —PP, Ciutadans i VOX— tindrà arguments, siguin quin sigui el resultat, per continuar acusant l’executiu d’alta traïció.

El contorsionisme és un element bàsic de la política, ens ha quedat clar. Però també ho és l’ambigüitat. La capacitat de deixar les coses en dubte i oferir-ne una definició a gust del consumidor. Soc pessimista sobre les opcions reals d’un acord polític que acontenti alhora Govern espanyol i Generalitat, l’esquerra constitucionalista i la plurinacional, i l’independentisme, que se sotmeti a algun tipus de consulta i l’aprovi majoritàriament el poble de Catalunya, amb el vistiplau de la resta d’Espanya, però reconec que l’anomenada “taula de diàleg” pot ser el gran tòtem de totes les ambigüitats que necessita el moment polític.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.