A cada desengany que s’enduu en aquesta vida, el senyor Xavier Pericay té el bon costum de brindar-nos un nou lliurament de literatura memorialística. Primer va ser Filologia Catalana, un volum titulat com la disciplina en què es va llicenciar (en uns temps en què estudiar filologia catalana tenia una significació vagament política) i en què narrava bàsicament la seva caiguda del cavall en relació amb el catalanisme polític. Ara publica el llibret ¡Vamos? (va ser un eslògan electoral que Ciutadans va plagiar del seu referent esportiu, Rafel Nadal, i que Pericay reprodueix amb aquest signe d’admiració inicial i l’interrogant al final), en què passa comptes —també amargs— amb el seu pas per la política com a fundador de Ciutadans i com a líder d’aquest partit a Balears durant una colla d’anys, però sobretot amb qui va ser el líder absolut (i absolutista) de la formació fins al seu escalabrament a les urnes el passat 10 de novembre, Albert Rivera. En aquest sentit, els llibres de Pericay són autoreferencials només fins a un cert punt. A primer cop d’ull un diria que el protagonista n’hagi de ser el mateix Pericay, però al final sempre ho acaba essent algú altre: en el primer cas ho era el catalanisme polític i cultural, massa abstracte com a antagonista. A ¡Vamos? el ressentiment i l’amargura de Pericay —algú a qui fan fora de tot arreu on es fica, o almenys ell així s’ho pensa i ho viu— tenen, en canvi, l’encert de cedir el protagonisme a un personatge concret i perfectament identificable per tothom. Albert Rivera, sens dubte un dels personatges més tòxics que ha donat la política catalana i espanyola de les primeres dècades del segle XXI.
Els llibres com els de Pericay tenen l’avantatge que no cal llegir-los, sinó que, amb la sinopsi que n’explica el mateix autor a les entrevistes, o amb les notícies que en donen els mitjans, n’hi ha més que prou per fer-se una idea cabal del seu contingut sense haver d’entrar a embrutir-se amb la seva lectura. Pericay va plegar de Ciutadans després d’haver estat defenestrat pel que ell identifica com el sanedrí que remenava de debò les cireres dins el partit, format per Fernando de Páramo, Fran Hervías, José Manuel Villegas, i —per descomptat i per damunt de tots— per Albert Rivera. Ells van posar una trampa a Pericay en forma d’unes primàries a Balears, que en teoria el nostre autor havia de guanyar —com a candidat oficialista— sense baixar de l’autocar, però que en canvi va perdre davant d’un candidat sorpresa —oh, sorpresa—: Marc Pérez Ribas, un home de palla que va servir a l’objectiu de descavalcar Pericay i que d’aleshores ençà vaga perdut per la galàxia de la política balear, decididament inhòspita i insondable per a qui no la coneix bé. Pocs mesos més tard, i també contra pronòstic, va ser Albert Rivera qui es va endur l’hòstia de la seva vida, després d’haver decidit que ell era molt més fort que tothom i d’haver refusat la possibilitat d’ocupar el lloc que ara ocupa Pablo Iglesias com a vicepresident d’un govern presidit per Pedro Sánchez. Es va acomiadar sense haver après res de la monumental bufetada, entre comparacions amb Obama i glosses que ningú li havia demanat sobre la seva capacitat de sacrifici i de fer feina en condicions difícils, ell que abans d’aparèixer nu en un cartell electoral només havia fet feina a una oficina de La Caixa. Ara Albert Rivera també anuncia —no en faltaria d’altra— un llibre de memòries, del qual també evitarem molt expressament la lectura.
De les dues tristes figures, amb tot, la més interessant és la de Pericay. No és que això tingui molt de mèrit, perquè, de fet, Albert Rivera és algú que no té cap interès en absolut, si no és per a aquells politòlegs interessats a estudiar com es pot desenvolupar un lideratge neofeixista (vegeu l’estampida de vot de Ciutadans cap a Vox) amb apel·lacions als liberals de Cadis. Però Pericay condensa i personifica un tipus de trajectòria relativament abundant, sobretot a Catalunya: la dels insatisfets amb el catalanisme més o menys d’esquerres (Pericay va ser un home bastant fort del PSC, mà dreta en el seu moment d’un altre socialista exemplar com Ferran Mascarell), que van fer en el seu moment el pas cap a l’espanyolisme més o menys d’extrema dreta (però maquillat de liberalisme i fins i tot de progressisme, quan convenia), i que també en aquest espai han recollit voluminoses carabasses per les seves ambicions. Ja a la seixantena després d’aquest rutilant itinerari, a Pericay i als que són com ell els queda publicar llibrets de memòries per lamentar la seva dissort tan repetitiva. I per preguntar-se per què, i sobretot per preguntar-se “i ara què”.
