Amb pròleg de Marta Rovira i epíleg de Tamara Carrasco he sentit entre les mans el batec valent, constant, del llibre de Mireia Boya Busquet que trenca els silencis ben guardats, vigilats, de partits i institucions. Un text necessari, que permet veure la legislatura de l’1-O amb mirada lila i parla amb accent aranès. En cadascuna de les pàgines es demostra allò tan difícil d’acceptar: que tot el que és personal és polític i que no passa res per entendre que soles, d’una en una, ens poden vèncer, però que juntes, en canvi, ho podem fer i transformar gairebé tot a partir de les mil idees que esclaten en un sol crit i malgrat la força devastadora —ho sap prou bé Boya— de pèrdues irreparables. El compromís mai escrit de les dones feministes de la XI legislatura, començant per la presidenta Carme Forcadell, va ser donar oxigen i caliu a unes institucions de pedra malalta; va ser aprendre a construir, en sororitat amable, les accions col·lectives que arriben a solucions també col·lectives. Sobretot, per a qui més les necessita. Sobretot, per a aquelles que més lluny semblen estar del Parlament i fer-ne, així, la casa de totes.
Quan sembla que la lluita arriba a malmetre la salut, en col·lectiu es retroben els fils rojos i violetes del convenciment que sols la lluita és salut i s’entén que, per no victimitzar, cal fer visibles les víctimes. La condició de supervivent passa per guanyar perfil propi i definir millor les pluralitats i les diferències. Entendre-les i acceptar-les perquè no ens divideixin, com ensenyava Audre Lorde, és també reivindicar les eines pròpies per desmuntar les cases dels amos i trencar tots els silencis.
De manera especial, m’agrada el relat que fa Mireia Boya dels fets de la tardor del 2017. Les dones hi són com a protagonistes i referents d’una manera de fer república des de l’empatia, la complicitat i la sororitat. Per a l’autora, aquests són valors d’uns dies que ens van agermanar per sempre i que haurien de perviure si volem canviar cap a millor les formes de fer i decidir en pluralitat i sobirania. Si ens volem fer nostra aquella màxima feminista que cal cuidar-se i plantar cara als masclismes quotidians. Si no acceptem que violències mal dissimulades i paternalismes patriarcals devorin també el treball parlamentari.
Que “el poder duu corbata” —com anomena Mireia Boya un capítol del seu llibre— es va comprovar el 6 de juny del 2017. Aquella tarda vaig ser suplent a la Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya que presidia Alba Vergès; la Mireia Boya hi anava per la CUP-CC. Compareixia l’advocat Josep Maria Fuster-Fabra, molt segur d’ell mateix, i tot i així acompanyat pel degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Fuster-Fabra havia de declarar com a expert, tot i que negava saber-ne res de l’operació de les clavegueres. L’entrada de Fuster-Fabra amb el seu seguici, el fet de negar-nos cada vegada que parlava la condició de diputades (per a ell érem sols “senyores”) i la seva insistència a renyar-nos perquè li “preguntàvem” malament, no va atemorir gens, ni un bri, la Mireia Boya. El poder de les corbates va quedar reduït al no-res, com va explicar molt bé el periodista Andreu Barnils, després de la pressió de deu minuts de les preguntes curtes i picades de Boya que es mantenia impertorbable a les impertinències de l’advocat. Amb maneres tranquil·les, sense deixar-se intimidar, li va preguntar pel seu passat falangista, la seva vinculació continuada amb militars i policies, la seva presència en el sopar on la banca andorrana va establir contactes amb la policia espanyola i què en sabia de la guerra bruta de l’estat contra l’independentisme o, fins i tot, si seria capaç d’agafar les armes —militar a la reserva com és— en cas que es proclamés la independència. Tota la seguretat de l’advocat, després dels continus ganxos dialèctics de Mireia Boya, es va escolar en una rialla nerviosa. “El resum de la intervenció de Fuster-Fabra, doncs, és que la Boya l’ha enfonsat” va sentenciar el periodista.
No sé si aquell dia Mireia Boya anava disposada a empassar-se algun gripau a la Comissió. El que ella mateixa ha dit després és que en política, a vegades, cal empassar-se’n algun. Però s’ha de ser prou sincera i valenta com per dir que no es fa pas per gust... i que no tenen bon paladar. Presentar derrotes —o mals moments— com victòries és, precisament, una d’aquelles fórmules masclistes dels que no poden plorar ni poden perdre, que deshumanitza la política i ens emmalalteix a tots.
Mireia Boya ha escrit un llibre que calia. I, a més, ens uneix en la reivindicació constant de la Carme, la Marta, la Tamara i de totes les dones que, estiguessin on estiguessin, van fer possible, en complicitat, el referèndum de l’1-O. Perquè, com diu Boya: “Quan ens hi posem juntes, ho podem tot”.
