Els darrers anys hem viscut i encara vivim un reviscolament dels atacs en contra del català i l’escola catalana. Després del franquisme hi va haver un cert consens per pal·liar els efectes que la nostra llengua va haver de suportar durant la dictadura. Europa s’havia deslliurat del feixisme, l’havia jutjat i l’havia condemnat. A Espanya, en Franco va morir al llit i ho va deixar “atado y bien atado”. Es va optar per passar pàgina sense fer net i encara en patim les conseqüències. Malgrat tot, molts per un clar capteniment democràtic i d’altres perquè van creure que el seu moment històric havia estat superat, van decidir donar una mica d’aire a la llengua catalana.
Res extraordinari, de tota manera. Un estat com l’espanyol, plurilingüe, on un de cada tres ciutadans té com a primera llengua una diferent del castellà, hauria de protegir totes les llengües que es parlen en aquest Estat. Sobretot quan ha signat tots els protocols de la Unió Europea que recomanen protegir les llengües minoritàries o d’abast mitjà, com la nostra. Si ho fessin, no farien res més que el que fan altres països de la Unió Europea com Suïssa o Bèlgica, per exemple.
En els primers anys de la democràcia, Catalunya va considerar prioritari recuperar les institucions d’autogovern i posar en marxa l’escola catalana amb la metodologia d’immersió. Va ser un moment únic. Es van formar tots els mestres de les escoles públiques, concertades i privades perquè poguessin ser elements actius i preparats lingüísticament i pedagògicament per fer possible l’ensenyament en català i del català.
La il·lusió i el compromís per assolir un objectiu tan ambiciós va ser extraordinari. I, al cap dels anys, podem assegurar que, en acabar els seus estudis obligatoris, els estudiants catalans són competents en català i en castellà. I no són paraules, són fets. Les avaluacions fetes a tot l’Estat espanyol ho demostren i, fins i tot, en molts casos el nivell de llengua castellana de l’alumnat català, supera al d’altres comunitats autònomes de llengua castellana.
Formacions polítiques, que tenen com a norma “tot s’hi val”, han entrat al Parlament de Catalunya amb força amb l’únic objectiu d’atiar la diferència i les més baixes passions. Amb actituds tavernàries, sense cap rigor intel·lectual ni moral, han perdut la bona educació i els valors del parlamentarisme que havien dignificat, sempre, el nostre Parlament. Mentida darrera mentida, bronca, insults. Una vergonya. I tot això per arreplegar uns quants vots. Tenim l’obligació de clarificar uns quants conceptes que tota aquesta gent ha volgut distorsionar amb la intenció de confondre la ciutadania i acabar amb l’escola catalana.
Parlem de la metodologia de la immersió. El seu objectiu era i es fer possible que, en una societat multicultural i multilingüe, tots els ciutadans tinguin l’oportunitat de conèixer les dues llengües del país on viuen, el català com a llengua autòctona i cooficial i el castellà, llengua de l’Estat . L’entesa que donava suport a aquesta situació va començar a trontollar a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut (27 de juny de 2010) i més tard amb la implantació de la Llei Wert (29 de novembre de 2013). Es va obrir la veda contra la immersió i es va titllar l’escola catalana d’adoctrinadora, sectària, insolidària i classista. Que trist tot plegat! Si valoressin la importància de l’escola per aconseguir una societat cohesionada, amb projecció de futur, competitiva i culta no haurien arribat tan lluny.
Estic d’acord que ara, que la Llei Wert sembla que serà només un record per analitzar com no ha de ser una llei d’educació, cal revisar l’aplicació de la metodologia d’immersió, però no per afeblir els seus plantejaments sinó per revisar-la a l’alça i per fer-la complir, sobretot als instituts on la seva aplicació s’ha relaxat i no ha permès que tots els joves del país fossin competents en català. Impliquem-nos tots en la consecució d’una escola nova, arrelada al medi, oberta al món, que no deixi ningú enrere i que aspiri a l’excel·lència. Ens hi juguem el futur.
