De vegades em pregunta alguna gent –sí, jo també tinc un passat– per què vaig deixar un treball com a assessor de comunicació d'una organització política. També em pregunten per què mai hi he tornat. No hi ha respostes senzilles. Podria dir que estava cansat, que fer durar les coses més del compte és una errada. Tal vegada, encara podria estar fent aquell treball. Hi ha un factor dominant, però, que explica la desafecció. I coincideix amb les motivacions de persones que han tingut responsabilitats semblants.
Podria haver-me fartat de les jornades que mai no acabaven perquè sempre hi havia alguna telefonada, algun correu que s'havia d'atendre, un detall de l'agenda per resoldre. Dels caps de setmana en guàrdia permanent. De les esgotadores i contínues campanyes electorals, d’apagar incendis entre polítics i companys dels mitjans de comunicació (aquesta hauria de ser la faena: fer de mitjancers, no de gossos de pressa del cap o la cap de torn, perquè és el que toca i perquè tots els treballs tenen data de caducitat), dels viatges continus, de l’esgotadora capacitat dels professionals de la política de veure emergències a tort i dret. D’haver d’estar contestant sense treva al que feia o deixava de fer la bancada rival. De seguir el ritme d’uns senyors i senyores que no tenen hores, que creuen que el món gira al voltant de l’últim comunicat de premsa, de la darrera filtració, de la penúltima declaració. Podies afartar-te de mil coses.
I te n'afartaves. Però hi havia motius encara més decisius.
Quan parle amb col·legues que estan en política o que hi han passat comentem sovint que caldria que tothom tinguera aquesta experiència, el màster que t'ensenya com funcionen les coses per dins, que et fa recórrer el país de punta a punta, conèixer gent i aprendre del funcionament de les organitzacions i de les respostes dels humans sota pressió. Sota un tipus concret de pressió. És quelcom fascinant.
Però si acabes exhaust del treball per als polítics és per les ganivetades, per veure gotejar la sang dels punyals, per haver de fer de casc blau de l’ONU a canvi de convertir-te en un ens sospitós. Perquè arriba el dia que ja no suportes els somriures interessats, les frases cíniques, els comentaris d’escurçó, la hipocresia anabolitzada, les bandades cap allà o cap ací, per arribar on més interessa en cada moment. La lluita aferrissada per mantenir les posicions o millorar-les quan s'aproximen els processos congressuals o d'elecció de candidatures, autèntiques paelles d'oli al foc. L’alerta contínua, esgotadora, extenuant, davant les maniobres dels companys de partit.
Hi ha un dia en què llances la tovallola i dius que fins ací hem arribat. Que no et ve de gust voler més al papa que a la mama –o a l’inrevés– i marxes cap a casa, ja ens ho farem. Hi ha coses que un bon sou no compensa.
Moltes de les insuportables diferències internes dels partits comencen per raons ideològiques o d’estratègia. Són legítimes. Però la gestió de les diferències és un desastre, deriva en xocs personals o, fins i tot, té l’origen en qüestions que no tenen a veure amb la ideologia, en lluites d’egos, en estúpids greuges no resolts, en una actitud melodramàtica que consisteix a solemnitzar estúpidament diferències insignificants. En aquest punt, abans que passegeu el vostre sentiment de superioritat sobre els polítics, penseu que no és res que no passe en comissions de festes, grups d’amics, reunions d’escala o llocs de treball. O fins i tot, quan decidim donar per tancada una relació amb fills pel mig i bens compartits. Els humans som un puto drama. La política, com a activitat exemplaritzant, hauria de ser una altra cosa.
Estem tan acostumats, sobretot els periodistes, a rebolcar-nos en el detritus, que acabem per normalitzar la immensa anomalia que significa que les organitzacions polítiques no sàpiguen resoldre les diferències sense trets a boca de canó, sense amenaces i malediccions eternes que, un temps després, esdevenen aliances i fidelitats indestructibles. Ho veiem tan normal que el dia que algú decideix soterrar la destral de guerra i conduir les cuites internes de manera civilitzada ens sembla inaudit. Revolucionari.
Quan ja tens una edat i en la motxilla carregues amb traumàtiques experiències directes t’ensenyes a embolicar-te en la fiabilitat de l’escepticisme
Ha passat aquesta mateixa setmana, amb la sorprenent i civilitzada renúncia dels anticapitalistes andalusos de Teresa Rodríguez a plantar batalla als afins a Pablo Iglesias per controlar la direcció autonòmica de Podem. La crisi que motiva aquesta intel·ligent solució era brutal i la pau té lletra menuda, podria ser temporal. Amb tot, el discurs enviat per la dirigent anticapitalista a la militància, al costat del líder al qual havia combatut, és un exemple de sentit comú i coherència. De generositat. En acabant, quan en una organització política s’imposa una determinada estratègia, allò que pots fer si no estàs d’acord és treballar més per eixamplar el teu espai, de manera lleial amb qui té la majoria, sense emprenyar ni posar trampes. També pots anar-te’n a casa i fer vida en el món civil o l’empresa privada, que d’això també s’aprèn. De vegades hi ha motius que justifiquen trencaments traumàtics, però això acaba passant perquè la mediocritat, la falta de talent social, el sectarisme i la manca de ductilitat de dirigents i bases deixen podrir-se les coses. Passa en totes les famílies, però les formacions d’esquerra tenen una especial volença pels processos destructius.
Es preguntava en Twitter el politòleg Francesc Miralles si el gest de Rodríguez i Iglesias era un símptoma de maduresa. I ressaltava la diferència abismal d’aquesta iniciativa amb altres episodis, en referència segurament al trencament amb Íñigo Errejón. Tant de bo aquest revolucionari exemple cree escola, marque un camí a seguir. L’esperança és la més noble i honesta de les il·lusions, però quan ja tens una edat i en la motxilla carregues amb traumàtiques experiències directes, t’ensenyes a embolicar-te en la fiabilitat de l’escepticisme.
