Ara sí. És més que probable que Kenneth Tynan, qui el 1969 va batejar València com la capital mundial de l’antiturisme, es pogués sentir afortunadament repel·lit. Molts lectors ja saben que el manual per aprofundir en aquella urbs bella i desgastada és al capítol principal de La pornografía, Valencia, Lenny, Polanski y otros entusiasmos. Un itinerari subaltern ben definit i amb un catàleg d’esdeveniments exaltats en contínua renovació. Tant és així que el passat dijous 6 de febrer, dia de santa Dorotea de Capadòcia i sant Pau Miki de Nagasaki, es va ampliar la nòmina de facto amb la inclusió de sant Pepe Mujica de Montevideo, canonitzat a l’antic convent del Carme per furor de gleva i benedicció de polítics, autoritats, patricis i patrocinats.
De fet, el santoral catòlic està ple d’actors de repartiment amb menys mèrits sobrenaturals que els viscuts dijous a València. Sols els 300 metres de cua, des de les Torres de Serrans, amb centenars de persones esperant hores per assistir a un acte cultural, esdevé un fet extraordinari. Una gesta, a més, d’autoconsum nacional, amb turistes en desbandada per efecte d’un sant Miquel de Rubens expulsant els dimonis en un running invisible pel carrer Roters. Tot això, a més, en hores intempestives per al pensament racional, ja que la una de la vesprada sol exigir un bon brunch i vermut, el pa i el vi de la postmodernitat barbada. Un dejú comunal però, de miraculosos efectes: “Què isca Pepe!”, bramulava la gentada amb l’espurna de la joventut als ulls. A les primeries de la fila, una dona major, posseïda per un esperit de quinze anys, esperava a la porta des de les huit del matí. Al costat, policies nacionals, emanaven suors molt corpòries davant el risc d’allaus de pelegrins davant la proximitat de la Kaaba.
I, efectivament, com deia Mateu, molts havien sigut els cridats, però pocs els escollits. I entre els elegits hi havia el nucli privilegiat que pogué ensumar de prop la litúrgia, ja que la resta s’hagué de conformar amb missa televisada per diferents sales de la resta de claustres en l’històric convent. L’arribada venerable es va produir dins d’un cordó d’arcàngels amb pinganillo, arma reglamentària i cara de pocs amics. A fora la congestió de fervors esdevenia un prodigi gens cadenciós de singlots, sospirs, crits i carreres. Una comunió generacional d’adults amb el puny en alt i millennials amb el mòbil en alt. I la petició miraculosa d’un grup de dones colombianes que demanaren al sant la solució immediata a 50 anys de conflicte armat per imposició de desig polític. I com en tot acte de bé en la història cristiana hi hagué paraules de batles, consellers, juristes i fins i tot un notari que elogià les virtuts de l’aspirant a pedestal. Tot ben organitzat pel Consell Valencià de Col·legis d’Advocats, que un dia abans havia vetat l’exjutge Baltasar Garzón per àngel caigut i devorador de protagonismes. I organitzat també per la Fundació per la Justícia, dirigida pel magistrat José María Tomás y Tío, una versió de sant Pau amb habilitats extraordinàries per botar de cavall en cavall en marxa sense caure. Bona prova són els suports públics que va donar a l’actualment imputada exdirectora de l’IVAM, Consuelo Císcar, temps després que la seua fundació obrés el fenomen de la multiplicació dels pans, els peixos i les puntuacions en les convocatòries de cooperació al desenvolupament de la Conselleria del convicte Rafael Blasco. Un equilibri sobre lloms en moviment, de dreta a esquerra en cavalcada frenètica, de Camps a Puig i allà on calga i proveisca la conjuntura.
Però no obviem el sermó del sant, molt per damunt de qualsevol d’eixes misèries pedestres que abonen els grans pecats de la terra i, de pas, els comptes bancaris per transsubstanciació de carn lleial en ajuda pública. Una elevació poètica en diferents altures. I latituds. Perquè ja sabíem per meditacions semblants a les de sant Paulo Coelho de Río d’obvietats com “la pàtria comuna encara està esperant” o “no podem canviar el món, però sí almenys que el món no et canvie a tu”. Més amunt en clarividència resultaren la paràbola del lliure mercat. “Coneixia a un vell molt ric, David Rockefeller, que als 97 anys encara espentava el caminador. ‘Quan descansa vostè?’, li vaig preguntar. ‘Jo no puc descansar’, respongué. Doncs això és el capitalisme: no s’atura mai”. I també la qüestió gens científica de l’agulla i el camell: “No faig apologia de la pobresa, sinó de tindre el necessari per disposar de temps lliure per gastar-lo en el que vulgues sense fotre a l’altre. I això és la llibertat”.
A sant Pep de Montevideo li va bastar una hora per pujar als altars del cel valencià, sense necessitat d’assaltar-lo. El cel..., eixa mena de lloc cobejat, reservat per endavant i molt gentrificat per excés de llista d’espera on ningú mai no coincidirà tampoc amb Kenneth Tynan.
