No li digueu correcció política, és una altra cosa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una amiga que m'estime em digué que una de les meues novel·les, Els neons de Sodoma, era masclista. Pensava que es referia a què hi havia una madame (una proxeneta, per tant) tractada amb una certa idealització més literària que una altra cosa. Però no anaven per allà els trets: el fet que dos dels personatges més negatius de la novel·la foren dones mediatitzava l'opinió. La història era una crítica a moltes bandes, una d'elles una satirització del matriarcat que hi ha a determinats pobles, el poder de les clavariesses com a terminals del poder de l'església i del sosteniment de la tradició i l'estatus quo. Patriarcat sostingut per dones, en definitiva. Agradarà més o menys, però la novel·la reflectia una realitat. Una d'elles.

I, en tot cas, i molt important, es tractava d'una ficció, una creació literària. Podia haver-me permès el luxe, fins i tot, d'inventar-me aquell matriarcat, si és que no existia. O unes clavariesses assassines, què sé jo. Ben mirat, podria ser divertit. Com ara en el conjunt de la meua producció narrativa les dones que hi apareixen són bastant més assenyades que els homes, de llarg, no haguera passat res. O sí, vés a saber.

Sovint tinc diferències d'opinió amb un cert tipus de feminisme que no adjectivaré, perquè em sembla que agitar és positiu, fins i tot quan es pot caure en certs excessos. Diferències que no faig públiques, per no fer el joc a la part contrària, al masclisme rampant, perquè en aquest tipus de qüestions és molt difícil trobar punts de trobada i consens. I hi ha dies que sí, però uns altres no m'abelleix rebre bufetades a tort i dret.

També pense que hi ha espais com els mitjans de comunicació als quals s'ha de ser molt rigorós. I sobretot en la televisió hi ha coses que clamen al cel, que és urgent corregir per no estendre entre els joves els clixés de les relacions ofegoses i obsessives, del control i la supeditació. Models repugnants. Parlem de realities que, per molt guionitzats que estiguen, volen transmetre això, realitat.

En aquest àmbit no es pot transigir. Però veig darrerament una certa sensibilitat a flor de pell estesa al terreny de l'humor i, el que és més cridaner, al de la creació musical o literària. El tema de l'humor és relliscós. Personalment, no m'agraden molts dels acudits que pots veure en les xarxes socials, variacions casposes dels temes de sempre, suposat humor amb flaires a suarda i truita de creïlles recremada. I em produeix perplexitat que alguns dels joves humoristes, cas de Jorge Cremades, tinguen unes opinions tan casposes. Però de vegades es porta la crítica massa lluny, s'oblida que l'humor és un instrument de satirització de la realitat i que en el món real hi ha personatges com aquells. Hi ha moments en què la correcció política es fa servir com a instrument de censura. Segons casos, de manera molt arbitrària.

Pitjor ho tenim quan parlem de creació, del terreny de la ficció. I sobretot del que hi ha a les cançons. Aquests dies, la musicòloga Laura Viñuela ha saltat a la palestra per marcar com a masclistes cançons com alguna de Joaquín Sabina. El personatge no és precisament un exemple en molts aspectes, però contar una història no és fer apologia de la violació, el maltractament o la violència masclista. Loquillo tragué del repertori fins fa poc una cançó, "La mataré", que contenia una història tràgica que acabava amb l'assassinat d'una dona.

La pressió d'alguns grups feministes aconseguiren el propòsit, estigmatitzar una estupenda cançó de rock, però ni Loquillo ni Sabino Méndez, l'autor de "La mataré", pretenien justificar l'assassinat de dones. Si no recorde malament, la inspiració havia estat El túnel, una novel·la d'Ernesto Sábato. Tampoc no crec que l'autor argentí tinguera aquella pretensió. Com ara incloure una violació en una novel·la, un poema o una cançó no s'hauria d'interpretar, tret d'una voluntat expressa, com una invitació a les violacions massives. Hi ha música i literatura molt més radical i més explícitament masclista com per a fixar l'atenció en Sabina, Loquillo o Los Planetas, grup que de tant en tant també rep alguna bescollada.

Confondre ficció amb apologia no és defensar la correcció política, és un acte de censura bastant ignorant que empobreix la creació i la cultura. És veure enemics i fantasmes on no hi són. Suposa dispersar el focus i malgastar esforços inútilment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.