Heu provat de demanar a alumnes de primària o secundària del nostre país si coneixen cançons com L’hereu Riera, Els estudiants de Tolosao la Cançó del lladre? A alguns els semblarà una frivolitat de parlar d’aquesta qüestió en aquests moments i circumstàncies, tenint en compte les desgràcies i emergències del conjunt del nostre planeta, però el cert és que l’evident pèrdua de la transmissió intergeneracional del nostre patrimoni immaterial com a pràctica vivencial i quotidiana, és quelcom que ens ha comportat conseqüències socials negatives molt més importants que no pensem. Al capdavall, com ha dit en reiterades ocasions el Conseller Lluís Puig, la cultura popular és el millor antídot contra l’odi i la millor recepta per a la construcció de societats basades en la pau, la inclusió i la cohesió socials.
Antigament, per exemple, les avui pràcticament museístiques danses populars de casa nostra acomplien diverses funcions socials indispensables, que permetien de prevenir –i en molts casos evitar– situacions o escenaris socials conflictius. Aquestes danses, eminentment intergeneracionals i interclassistes, i sempre ballades col·lectivament, provocaven que fins i tot els més enfrontats del poble acabessin ballant plegats. Quan et toca ballar un rondèu amb el teu enemic, es fa molt difícil de continuar-lo veient amb els mateixos ulls plens d’ira.
La prova empírica del que explico la tenim ben a prop de casa. Sense anar més lluny, a l’altra banda de la frontera administrativa, a Occitània, malgrat la precària situació lingüística de la llengua pròpia del país, les danses d’arrel tradicional continuen tenint una forta presència en la societat occitana. A ballar, no només hi van els occitanòfons. Els francòfons també saben dansar. I dansen. Tothom dansa, poc o molt. De fet, la dansa és tan present a Occitània -en comparació amb Catalunya- que és gairebé impensable d'imaginar una festa occitana sense música i sense danses.
No, no és un fenomen equiparable a la nostra sardana -a propòsit, possiblement una de les grans"culpables" de l'oblit mortífer i absolut de la resta de balls nostrats. A Occitània, ningú o pràcticament ningú percep les danses tradicionals com una manifestació de flaires naftalinoses o conservadores. En el cas occità, les danses formen part de la "festa" i del mobiliari urbà, i en aquests moments es podria dir que gaudeixen, fins i tot, d’una certa fama de modernitat cool. Per això no és gens estrany de passejar per ciutats com Tolosa, Pau, Carcassona, Albi o Agen, molt especialment a la primavera i a l'estiu -que és quan tot Occitània viu-, i tot d'una presenciar al bell mig del carrer balladors i balladores de diferents edats seguint els compassos d'un grapat de músics que toquen, arreplegats gairebé per generació espontània, les tonades populars, la majoria de les quals, és clar, en llengua occitana.
I després tenim el cant. El més normal que et pot passar a Occitània, després d’un bon dinar o sopar amb amics, és que n’hi hagi un que comenci a cantar a cappella alguna dels centenars de cançons populars del país, fins i tot amb alguna lletra improvisada per fer sàtira o burla d’alguns dels assistents a l’àpat en qüestió. Aleshores tingueu clar que ja no hi ha qui ho aturi: relaxeu-vos perquè hi ha repertori per a hores, un repertori que amb tota probabilitat els comensals aniran intercanviant-se com a veritables mercaders venecians.
Occitània no és cap excepció. Les mateixes escenes descrites sobre danses i cants espontanis al voltant d’una taula o plaça de poble i ciutat les he pogudes presenciar a Sardenya, al Piemont o al Vènet. També em consta el mateix de Còrsega i Sicília. A les Illes Balears la situació no és talment insulsa com al Principat, però no gaudeix ni de bon tros de la salut, l’espontaneïtat i la llibertat d’altres contrades. I al País Valencià s’han viscut veritables intents de substitució i anorreament culturals. Si és cert que qui canta els seus mals espanta i que ballar és fer l’amor drets, caldrà convenir que cantar i dansar hauria de ser teràpia obligatòria a totes les cases i empreses del país, perquè, amb satisfyer o sense, la pura realitat és que els catalans, en general, ballem i cantem poc. Molt poc.
