Podríem no haver parlat d’això. O fer-ho d’una altra manera. El terratrèmol provocat pel joveníssim youtuber mallorquí Miquel Montoro podria haver estat un fenomen viral, però d’escala, d’àmbit lingüístic. Llavors, el debat al voltant del protagonista d’alguns dels vídeos de capçalera del nostre jovent (i no tan: qui no ha compartit «ses taronges», més de dos milions de visualitzacions, o l’arrabatador instant de «ses pilotes»?) podria ser sobre l’adequació o no de la imatge projectada des del món rural, sobre si no és massa folkloritzant. O qualsevol altra collonada.
La meua intenció inicial era posar de relleu tot el que té de positiu l’èxit del jove mallorquí. Sobretot, en termes de normalització lingüística. D’una banda, ensenya els nostres joves, molts dels quals estan obsessionats amb tenir un canal propi de Youtube, que pots arribar a molta gent comunicant en català. I fins i tot a ultrapassar fronteres. Sent honestos, no és tan fàcil, Miquel és un personatge d’una autenticitat fora mida i amb un tarannà expansiu i tendre que connecta amb l’espectador. Compta amb això més el seu preciós mallorquí, que també suma. El valor pedagògic de l’experiència, tanmateix, hi és.
Altrament, en el cas del País Valencià (em diuen que a Catalunya passa una mica el mateix) Miquel està sent important perquè és un difusor de la varietat lingüística del català, dels accents diversos de la llengua. Gràcies als seus vídeos he mantingut converses amb els meus fills al voltant de dialectologia i sociolingüística per satisfer la seua curiositat. Tot i que ja ho intuïen, Miquel és la baula perduda que els recorda que parlen una llengua compartida amb uns altres territoris, no només amb Catalunya. I el fort accent del jove youtuber no és barrera perquè, en identificar-s’hi, el senten com algú proper.
A més, estem cansats de veure canals amb xiquets i adolescents parlant d’estupideses i banalitats, reconforta veure una persona tan jove que té discurs i un amor tan intens a les arrels, que posa en valor el món rural, el defensa amb passió i el dona a conèixer. Amb més potència de foc que la que tenim els pares i docents. Miquel és genuí: potser algú se’n riurà, però trobe que a la majoria de la gent ens fa gràcia, ens fa riure. I no és precisament el mateix.
M’havia proposat parlar d’aquestes coses (ben mirat, ja ho he fet), però l’aparició de Miquel en el programa de Movistar La resistencia, ha afegit una nova dimensió a la figura d’aquest jove divulgador. Miquel va mostrar nervis, en alguna fase de l’espai, però després va estar aplomat i ocurrent, agafant fins i tot les regnes del programa, com ara quan va defensar els productes de proximitat interrompent l’esquetx que hi havia preparat. El presentador, David Broncano, l’equip del programa i el públic es van riure amb ell. Això em va semblar. El fenomen havia fet el salt cap a una altra dimensió.
El problema de fons és que el que pretenen aquests individus (molts de l’entorn de Vox) és que ningú no parle el català.
Per als hiperventilats (i hiperventilades) de guàrdia, tanmateix, el pas de Miquel pel programa demostrava que els xiquets de les zones rurals de les Illes no saben parlar castellà. La prova de la destructora actuació de la política educativa sobre una canalla que no escoltaria gairebé mai l’idioma de l’imperi. A més de la mentalitat colonial, de la manipulació que suposa obviar la bestial superioritat mediàtica del castellà, aquestes opinions destil·laven odi cap a la genuïnitat que Miquel representa, la d’un entorn rural incorruptiblement fidel a la llengua però que, diguen el que diguen, també és competent en castellà. Miquel ho és, indubtablement. Però que no s’expresse en un castellà polit és l’excusa per encendre no se sap quines alarmes.
No passaria el mateix amb un jove youtuber andalús amb un accent molt marcat, posem per cas. Es consideraria una mostra d’autenticitat. Els faria gràcia. Però l’autenticitat és tolerable sempre que siga en castellà. A més, com explicava Pere Antoni Pons en un article, molts dels adolescents de l'edat del Miquel arreu de l'Estat tenen greus problemes d'expressió en la seua pròpia llengua, però ningú no posa el crit en el cel. El problema de fons és que el que pretenen aquests individus (molts de l’entorn de Vox) és que ningú no parle el català. Un adolescent parla en castellà amb un accent molt fort i ens hem d’esquinçar les vestidures. Si els joves de les zones rurals de País Valencià, Illes Balears o Catalunya abandonaren massivament la llengua, aquestes veus ho considerarien un triomf, un símptoma de normalitat. La seua normalitat.
Les coses, sortosament, no estan anant així. Una jove artista de Sant Esteve Sesrovires va portar el català a la gal·la dels Premis Grammy. Un altra cantant igualment jove de Beniarrés va atrevir-se amb una cançó de Lluís Llach, amb la que està caient, en Operación Triunfo. I un adolescent de Sant Llorenç és un fenomen a les xarxes socials sense renunciar a la seua llengua. O precisament per això.
Com diria Rosalía, Fuck you, Vox. Traieu les vostres fastigoses urpes del Miquel, afegim nosaltres.
