Més val llapis curt que memòria llarga. Qui haja oblidat què va suposar el règim de lladronici que el PP va implantar al País Valencià durant vint anys, només ha de gratar a l’hemeroteca. Una època de deliri que ha acabat amb desenes de càrrecs populars sota sospita, imputats o a presó per haver sigut un banda organitzada que va saquejar els bancs valencians, els diners dels serveis socials i la cooperació, les infraestructures, els barris humils... Ho espoliaren tot. Controlaven la Generalitat, les tres diputacions provincials, el 80% dels ajuntaments i la majoria de mitjans de comunicació. Eren, simplement, intocables.
El Banc de València va fer figa després de deixar dos milions d’euros a l’expresident balear, Jaume Matas, qui acabaria a la garjola; a la CAM, que va fer fallida, hi havia dirigents que pagaven prostitutes a dos mil euros la nit amb els diners de tots. Van fer del País Valencià un autèntic femater, on els excrements van surar amb el cas Gürtel: els vestits a mida de Francisco Camps —a qui acabarien deixant-li una tifa humana, metàfora brillant de la seua gestió, davant de la taquilla de l’exclusiu Club de Tennis—, la pornografia dels “amiguito del alma” i els “te quiero un huevo”, els grams de presumpte caviar de Ricardo Costa, El Bigotes, Correa, Orange Market... I, després, la bogeria: el finançament il·legal del PP i el dopatge electoral amb les caixes B i tota la pesca. També el cas Brugal i el cas Emarsa, amb les traductores romaneses. O el cas Nóos i tota la història d’Iñaki Urdangarin, que va trobar a València el lloc ideal per robar en nom de la Casa Reial. I els negocis de bordell del cas Majestic, i el cas Fabra, el cacic de Castelló, a qui sempre li tocava la loteria i reia amb l’aeroport de l’“abuelito”. Podríem parlar també dels sobrecostos de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, dels pagaments a Julio Iglesias, dels pufos de Porxinos, del Manhattan de Cullera, del Pla Rabassa o de tota la desfeta de l’urbanisme salvatge que estem pagant encara. Recordem Rafael Blasco, a presó per desviar diners destinats al Tercer Món; al pietós Juan Cotino, sempre darrere de tots els assumptes tèrbols, i a Alfonso Rus, que comptava bitllets mentre reia dels seus votants i els anomenava “gilipolles”. Hi havia Rita Barberà, l’alcaldessa d’Espanya, que rebia bosses de mà de Louis Vuitton mentre els sobres amb bitllets de 500 euros en diners negres recorrien els corredors de l’Ajuntament de València, i un tal Font de Mora, que va donar un colp d’estat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... Una època dura, sí, amb les estafes de la Fórmula 1, de la Copa Amèrica, de la Ciutat del Cinema o del Parc Ferrari. Amb manifestacions on es demanava “agua para todos” i s’acusava catalans, aragonesos i manxecs d’insolidaris per no donar-nos aigua per a camps de golf. I es va abandonar el Cabanyal per destrossar-lo, i es va destruir la Punta...
I, malgrat tot, hi va haver quelcom pitjor. De tota aquella època, la major indecència que es va cometre va ser la gestió de l’accident del Metro de València, i el menyspreu i el maltractament a les víctimes i els familiars. La Generalitat i, per extensió, el PP es comportaren de manera indigna, miserable, bruta, immoral, escandalosa, repugnant i obscena amb els 43 morts i 47 ferits en un accident que, durant tretze anys i sis mesos, va tenir zero responsables.
Pel camí, les famílies patiren l’oblit d’una societat amnèsica, abduïda pel miratge valencià del PP, i els intents pseudomafiosos de la Generalitat de tancar una crisi que tacava la imatge idíl·lica del paradís valencià. Volien ser la Califòrnia d’Europa i posar-nos al mapa del progrés i la riquesa, i acabàrem per ser una barreja de la Sicília camorrista i el surrealisme berlanguià que ens va afonar al mapa de la corrupció.
Ara n’hi ha quatre, diuen, de responsables. Quatre exdirigents de FGV que han reconegut que, més enllà de l’excés de velocitat, el sistema de seguretat vetust de la línia 1 i el fet de no escoltar les veus que alertaven dels riscos van tenir una incidència clau en l’accident. Tal com sempre han defensat les víctimes. Un final digne per a una època indigna.
Em quede, però, amb una imatge com a colofó. L’exgerent de FGV, Marisa Gracia, que ha evitat la responsabilitat legal per l’acord judicial, mentre fugia de la Ciutat de la Justícia envoltada de càmeres i micròfons. Capcota, ulleres negres, rostre marcit, cor glaçat, seguida pels altres acusats... No van voler demanar perdó als familiars i encara van tenir l’estómac de dir que no se’n sentien culpables. Amb la mateixa altivesa i manca d’humanitat que quan manaven. Com el conseller de l’època, com l’expresident Camps, com tota la resta de la banda.
Indecents, fins al final... Doncs com a indecents passaran a la història.
