Vox deu tenir un bon cap de màrqueting. Saben que, ben sovint, el nom fa la cosa, o si més no la imatge de la cosa. I que si vols provocar una polèmica, i participar-hi des d’una posició de força, cal que inventis paraules efectives i intencionades. Llavors, des de Vox es van inventar això del “pin parental”. És un nom que crida l’atenció, i que et situa en una bona posició de sortida en la polèmica. És un nom imprecís i fins i tot enganyós, però estratègicament ben triat. Oi que hi ha mecanismes tecnològics gràcies als quals els pares poden controlar —i restringir— l’accés dels seus fills a determinats continguts a l’ordinador, al mòbil o a la tauleta? Doncs inventem un sistema perquè els pares puguin controlar i restringir l’accés dels seus fills a les activitats escolars que els desagraden. I com que l’exemple ens ve del camp de la tecnologia, anomenem-lo pin, encara que no sigui un pin, per generar una aparença de semblança, una imatge en què una cosa i l’altra són la mateixa. Si la tecnologia permet que els nostres fills no vegin el que no volem que vegin, això ha de servir a l’escola com a la televisió. És el mateix.
Però resulta que no és el mateix. La televisió o Internet són una oferta magmàtica, que no està dirigida al conjunt de la població. Que no està pensada ni dissenyada per ser compartida per tothom. Que cadascú vegi el que vulgui. En canvi, els programes i les formacions escolars estan pensats i dissenyats perquè totes les persones en edat escolar tinguin accés igualitari a certs coneixements compartits. Després, els pares o les comunitats n’hi poden afegir d’altres: pots portar els teus fills a extraescolars, fer que aprenguin hebreu o que vagin a catequesi. Això és a més a més. Però l’oferta escolar bàsica és per a tothom. I és necessari que sigui per a tothom. Ja hi ha hagut intents d’aplicar pins parentals, abans que no s’inventés el nom. Hi ha hagut pares que, en nom d’una confessió religiosa, han exigit que les seves filles —només les filles— en edat escolar no fessin música o gimnàstica, però la música i la gimnàstica formen part d’aquesta base de formació escolar que la societat considera que ha de ser compartida per tothom. En alguns països, els pares creacionistes han volgut que no s’ensenyi als seus fills la teoria de l’evolució darwiniana. Però el coneixement d’aquesta teoria científica forma part del paquet de coneixements que la societat considera que ha de ser accessible per a tothom. Després cadascú ja triarà allò en el que creu. Però ha de compartir allò que sap. Si més no, una part del que tothom ha de saber.
Una societat es fonamenta en l‘existència d’unes quantes coses compartides i d’unes altres no compartides. Una ciutat (metafòrica) és la suma d’una plaça pública (metafòrica i real) on hi va tothom i on ha d’haver-hi coses que comparteix tothom: coneixements, una llengua vehicular, normes, lleis... Després, a cada casa o a cada barri pot haver-hi creences i costums propis. Si no hi ha plaça pública, si no hi ha coses compartides no hi ha societat. Hi ha amuntegament. Hi ha una col·lecció de bombolles impermeables l’una al costat de l‘altra (o l’una contra l‘altra). Si tot és plaça pública on tot s’ha de compartir i no hi ha espai per a la pròpia creença, per als costums propis o per a la diferència, hi ha societats totalitàries. L’equilibri és complicat, però imprescindible. I les nostres societats han considerat que l’escola és plaça pública. Compartida. La catequesi, no, per entendre’ns. L’escola, sí. Per tant, el pin parental és agafar una cosa que està a la plaça per ser compartida i endur-se-la a casa, per ser privada. És empetitir la plaça pública. I és alimentar la fragmentació i la impermeabilitat. Rebaixar la cohesió social que és imprescindible per viure junts.
La tria de la paraula pin no deu ser innocent. La tecnologia ajuda a la fragmentació. A la plaça real, física, ens hi trobem tots, cadascú amb la motxilla de les seves creences, però barrejats i havent-nos d’escoltar. A través de la tecnologia tu pots construir millor que mai bombolles, on només parlis amb els teus amics, només llegeixis els llibres i miris les televisions que et diuen exactament allò que vols sentir (i t’ocultin el que et molesta), i que tinguis un espai confortable de consens. L’algoritme fa que t’enviïn propaganda dels menjars, els llocs i els productes que ja saben (i saps) que t’agraden, i puguis ignorar-ne tots els altres. La tendència és afavorir la bombolla. I precisament per això, la plaça és més important que mai. Imprescindible. I l’escola, a la plaça. Aquesta plaça que el pin parental de Vox —aplaudit per amplis sectors de la dreta política i sociològica— vol dinamitar, en benefici de la bombolla.
