Patrimonimusical.cat. Aquesta és l’adreça web del nou portal. “El posem al servei d'investigadors, músics, estudiants, conservatoris de música, intèrprets i el públic interessat en la música", explicava la directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, Maria Àngels Blasco, l’àrea que vetlla per la preservació i la difusió del nostre patrimoni immaterial, també del musical. Va ser durant l’acte de presentació d’aquest web, fa uns pocs dies, al Museu de la Música de Barcelona, imbricat en l’edifici de Rafael Moneo que és seu de l’Auditori de la capital catalana.
Allò d’especialment rellevant d’aquesta nova eina és, al meu entendre, el fet d’aglutinar sota un mateix paraigua composicions i trajectòries que tradicionalment associem a la música “culta” però també a la música “popular”, distincions o etiquetes que, en ple segle XXI, han estat superades amb escreix en etapes precedents, quan els experts en la matèria es feien un fart de parlar de la fusió. Deixem enrere, per tant, la barrera dels estils que, massa sovint, sembla avesada a generar debats estèrils per centrar-nos en la difusió de la música, de tota: de la passada però també de la present. Un incentiu per divulgar peces oblidades i per incidir en la necessitat (i la utilitat) de treballar amb una perspectiva de 360 graus: compositors que escriguin, conservatoris on professors i alumnes treballin aquests repertoris -és a dir, els intèrprets de l’avui però sobretot del demà-, sales que programin aquest patrimoni musical propi i singular i públic (o, més ben dit, públics) i que l’escoltin. Hi podríem, de fet, hi hauríem de sumar satèl·lits en aquesta ruta desitjable: mitjans de comunicació que es facin ressò d’allò que qualitativament resulta excel·lent, equiparació salarial dels músics (de tots: els que escriuen i els que toquen) amb els seus homòlegs de països com França o Alemanya, posicionament del sector musical com un eix central i estratègic en les polítiques culturals públiques... En tot això pot ajudar-hi, aquest nou portal. De fet, també ens permet corregir alguns errors i mancances greus com el fet d’haver deixat caure en l’oblit la trajectòria de moltes dones intèrprets, compositores, pedagogues o musicòlogues. Si bé fa uns dies us parlava de la figura de Palmira Jaquetti, em complau especialment saber que és una de les autores recollides en aquest projecte que inclou un criteri específic en la cerca de continguts que selecciona per gènere.
En tot cas, el nou portal sobre patrimoni musical català té una mirada força àmplia (mai prou, ho sabem, però déu ni do...) sobre allò que pivota a l’entorn de la música i és en aquest sentit que també parla -i ens parla- del rol dels constructors/lutiers, entre els quals m’ha complagut trobar-n’hi de tan notables com “l’inventor” de la tenora moderna, Andreu Toron.
Seguir la presentació d’aquest portal fa uns dies des de Brussel·les em va recordar l’única reunió del Patronat de la Fundació de l’Auditori i l’Orquestra en la qual vaig assistir com a conseller -com sabeu, l’Ajuntament de Barcelona és majoritari en la gestió d’aquest organisme. Hi vaig constatar la baixada draconiana que recollien els pressupostos de l’equipament en relació a una de les seves potes: el Centre Robert Gerhard. En època de crisi, hi ha gestors públics que opten pel “tot s’hi val” que és una manera de fer vàlid el “tot es retalla”. Però no tot es retalla per igual. Aquest centre de documentació i difusió musical que porta el nom d’un dels músics més il·lustres del segle XX ha patit, i molt. Que avui lideri, juntament amb l’Auditori cridat a exercir com a Auditori Nacional de Catalunya (amb l’orquestra que s’hi vincula) i amb la pròpia administració catalana, un projecte com aquest em fa especialment feliç. Però no ho seré del tot fins a saber-lo conegut i usat. És feina de tots plegats que sigui així.
