Se sol dir, amb una bona part de raó —però no tota— que els pressupostos d’un govern són la llei més important que pot aprovar un parlament. En un pressupost, és cert, hi ha expressades —dins d’una limitada òbvia capacitat d’ingrés i despesa— les prioritats d’un govern o, si més no, el resultat de la seva capacitat per gestionar els interessos diversos i driblar les grans pressions a què és sotmès. Per tant, que s’anunciïn acords per aprovar pressupostos, bé sigui a l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya o a Espanya, d’entrada, és una bona notícia: els seus governs podran —relativament— governar més al seu gust i, se suposa, al gust dels seus votants.
Tanmateix, l’experiència d’aquests darrers anys a les principals institucions polítiques de què depenem ha posat de manifest les limitacions a què queden sotmesos els seus governs quan no hi ha majories consistents. No parlo només de majories absolutes, sinó de si existeixen coalicions o suports parlamentaris sòlids i estables. A les nostres institucions, la pròrroga de pressupostos ha estat una pràctica habitual des de mitjans de la dècada passada, i això ha suposat una pèrdua tant d’oportunitats per als ciutadans com de sobirania governamental. Afegim-hi els conflictes entre administracions i, en el cas català, com el Tribunal Constitucional —a iniciativa del Govern espanyol— ha anat posant pals a les rodes a les lleis del Parlament de Catalunya tant en possibilitats de recaptació com en ordenació de la despesa. I, és clar, a Catalunya, dèficit fiscal a part, cal tenir present l’escull que representa la limitació de l’endeutament i el fet d’haver hagut de recórrer al fons de liquiditat autonòmica. Entre una cosa i l’altra, les restriccions en la sobirania pressupostària han estat ingents i ho continuen sent.
Ara bé, a totes aquestes dificultats, cal afegir-hi que els debats pressupostaris, i els acords i desacords per aprovar-los, no sempre tenen a veure realment amb els criteris d’ingrés i despesa. Sovint, l’aprovació dels pressupostos està condicionada per tota mena de coaccions polítiques, per no dir-ne obertament xantatges. Ho vam veure quan la CUP va condicionar la celebració precipitada del referèndum, precipitació de la qual després s’ha desentès. Ho hem vist quan la manca d’acord per aprovar els pressupostos s’ha utilitzat per fer saltar un govern, o fins i tot quan un govern s’ha volgut autoliquidar especulant amb l’obtenció d’una majoria més gran que després no ha arribat. Ara mateix, ho hem vist com a intercanvi de pactes perquè els governs de diverses administracions —tots en posicions de feblesa— garantissin la sostenibilitat. El retoc de mitja dotzena de partides poc o molt significatives per justificar l’acord, acompanyat de grans declaracions tòpiques, serveix per tapar les raons de fons dels acords. Sembla que els partits consideren que els ciutadans no entendríem —i potser tenen raó— que es digués clarament que s’aproven uns pressupostos locals a canvi d’aprovar-ne uns d’autonòmics per, després, pactar-ne uns d’estatals. I tot, en el fons, en nom de l’autosostenibilitat política d’uns i altres.
L’altra qüestió que trobo molt significativa dels darrers acords pressupostaris que s’han anunciat és que, fonamentalment, s’hi parla molt de l’increment i la destinació de la despesa, però gairebé gens dels ingressos. Sorprèn enormement que, quan s’ha dit que, a Catalunya, havíem tornat a la xifra dels pressupostos precrisi, gairebé no s’hagi explicat com l’increment de la despesa es compensarà amb la dels ingressos. Deixo de banda la qüestió terminològica menor: com a mínim, es deixarà d’usar de manera impròpia el terme austericidi per esmentar el que realment va ser, un prospericidi. Si s’ha matat l’austeritat, ara sí que s’haurà comès l’austericidi final! En canvi, insisteixo en la rellevància que té, en un pressupost públic, conèixer com s’ha calculat la previsió de l’obtenció dels recursos, el perquè tornem a ser a xifres de fa deu anys, què es pretén fer per afavorir la creació de riquesa durant l’exercici i, finalment, de qui provindran els principals esforços per quadrar-los.
El fet que, tant políticament com informativament, l’atenció se centri en la despesa i no en els ingressos, és una de la causes de la mala cultura política del nostre país, en general despreocupada per la creació de la riquesa que, precisament, garanteix la despesa pública exigida als governs. Si cada vegada que s’exigís més despesa, es demanés qui ho podrà pagar, canviarien les nostres percepcions entusiastes sobre la “gratuïtat” que esperem de molts serveis. Lamentablement, aquesta és una altra cara poc explicada dels pressupostos que s’aprovaran enguany si raons partidistes —i fins i tot judicials— de darrera hora no ho impedeixen.
