Josep Robrenyo, alma mater del sainet, va escriure amb el ‘El sarau de la patacada’ la seva òpera prima, on fa un retrat prou groller dels costums barcelonins d’aquells anys en què el poble ras parlava en català, i les autoritats i les classes benestants en castellà. Avui la societat catalana és prou més complexa. Però la política catalana regala, en alguns moments, episodis renaixentistes que superarien amb escreix els del sarau de la patacada.
El darrer episodi que la política de Palau ha rebotat al Parlament respon ben bé al format de sainet, tant pel format com per la situació delirant i tragicòmica que s’ha creat.
La seqüència dels fets és digne d’un vodevil. Que si poso una pancarta, que si la trec. Intervé la Junta Electoral. Palau se’n renta les mans i delega la decisió en el Síndic de Greuges. Aquest li respon que l’ha de treure. I Palau, disciplinadament, la treu, tal com demanava la JEC. Després va arribar l’afer de la bandera, de l’arriada de la bandera. No sabem exactament qui la va fer despenjar. Només sabem que, en menys de deu minuts, Palau la va tornar a hissar, amb toc de corneta. De despropòsit en despropòsit. Un nou sainet, que no era cap epíleg sinó un nou pròleg del que encara estava per arribar.
L’assumpte de la pancarta va acabar al Tribunal Superior. El president Torra va acudir al judici, diligentment, tal com li exigia el tribunal que el va jutjar i sentenciar. Allò més xocant és que es va declarar culpable d’haver desobeït la JEC, és a dir, de no haver despenjat la pancarta. Encara que no va ser exactament així. Perquè la pancarta la va fer despenjar el mateix president Torra. Això sí, per indicació del síndic Rafael Ribó. Tot plegat, en si mateix, ja dona idea de com de grotesc, absurd i antiheroic és aquest episodi que ha acabat a bufetades, amb una escenificació vergonyosa al Parlament de Catalunya. Un nou sainet en tota regla, que va rematar el Tribunal Superior amb un pal de cec, condemnant un president per no haver despenjat una pancarta que, de fet, sí que va ordenar despenjar i que, efectivament, va despenjar en 48 hores.
Tot seguit, per enredar-ho més, va intervenir el PP, que va demanar l’execució de la sentència —a través dels seus comissionats a la JEC— sense esperar la resolució del recurs de cassació davant el Suprem. Per a més inri, la JEC va basar la seva auctoritas contra el president Torra gràcies a una potestat sobrevinguda que en el seu dia li van atorgar socialistes i convergents. O sigui, que si la JEC va poder arrogar-se aquestes facultats és precisament perquè prèviament els actuals companys de partit del president Torra, almenys el gruix, els ho havien concedit. Tot tan lamentable com delirant.
I ara hem assistit al sainet final en seu parlamentària. Perquè el sainet també servia d’epíleg. Per culminar la rocambolesca successió de fets, la cirereta del pastís, ja només hauria faltat que el president Torrent també hagués delegat la patata calenta al síndic de Greuges perquè resolgués que s’ha d’obeir la resolució de la JEC i així rentar-se’n també les mans.
La posada en escena de la picabaralla va ser un acte deliberat, executat amb premeditació, una escenificació que perseguia un escarni públic, per alimentar encara més la crispació, que hauria d’avergonyir tots els seus protagonistes.
I disfressar això de l’enèsima jugada mestra és penós tota vegada que converteix tota estratègia independentista en una paròdia, en una broma, en un sainet de pèssim gust, en una “confrontació intestina cada dia més caïnita que no té cap més horitzó que les eleccions”.
L’endemà a primera hora, l’espectacle depriment del Parlament va contrastar amb la irrupció d’Oriol Junqueras a la Comissió d’Investigació del 155. Una lliçó de dignitat i maneres, de conviccions, de fermesa i serenitat. Una nova exhibició dialèctica i didàctica de la qual haurien de prendre nota tots els que van abocar al Parlament les seves misèries i frustracions. El mateix es podria dir de Romeva i de tots els altres, ells (amb un Rull excels) i ella. La compareixença dels presos va ser un bàlsam que, no obstant, va durar 24 hores. La compareixença del president Torra a Palau, l’endemà, va ser desconcertant i una rèplica del que havia succeït dilluns. Més agror. Per una banda, va fer seva la necessitat d’aprovar pressupostos i seure amb Sánchez a parlar. Però, en segon lloc, va accentuar la confrontació amb els republicans, en el que sobretot va semblar l’inici d’una incerta cursa electoral que segueix sense tenir data. Si algú encara no sabia de què anava l’airejada confrontació, ara no en queda cap mena de dubte.
