Que desobeeixi un altre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Va ser entre el 22 i el 23 de març quan es va viure l’episodi de les pancartes al Palau de la Generalitat. Va bé fer una mica de memòria de com va anar l’assumpte: primer hi havia, al balcó de la plaça de Sant Jaume, una pancarta amb un llaç groc que demanava la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Després, a causa d’un requeriment de la Junta Electoral Central per retirar-la en període electoral en considerar-la un símbol partidista, es va canviar per una altra pancarta igual que substituïa el llaç groc per un llaç blanc amb una franja vermella. Jugada mestra. Entremig es va demanar l’opinió sobre l’assumpte al Síndic de GreugesRafael Ribó, que va determinar que s’havia de retirar la pancarta. Finalment, ja fora del termini fixat per la JEC, s’hi va acabar posant una tercera lona que esmentava l’article dinovè de la Declaració Universal dels Drets Humans, el que fa referència a la llibertat d’opinió i d’expressió. 

L’excés de zel de la JEC és evidentíssim que tenia motivacions ideològiques. En centenars d’edificis oficials d’arreu de l’estat hi ha pancartes amb lemes que poden ser considerats només acceptables per una part de l’arc parlamentari, encara més ara que ha irromput la dreta més extrema a les institucions. Malauradament, ja no són de consens tampoc els eslògans contra la violència de gènere, ni les proclames contra el racisme, ni les consignes per l’acolliment de refugiats. Tampoc ho eren els domassos que demanaven la fi d’ETA a les façanes d’alguns ajuntaments bascos i navarresos, ni les banderoles que reivindiquen l’acostament dels presos en altres consistoris dels mateixos paratges. Per tant, si la JEC es va fixar en les seus de la Generalitat, no és pas perquè vetllés especialment per la “neutralitat” –si és que això pot existir quan la bandera estatal oficial només representa una porció minoritària de la població catalana-, ni perquè fes una revisió general de tot el que hi havia exposat als edificis institucionals sota la seva jurisdicció. Simplement miraven on els interessava mirar. 

Ara bé, la cronologia dels fets que abans descrivíem, lluny de retratar una desobediència heroica i una insubordinació audaç, mostra unes fintes per adaptar-se a les imposicions estatals amb el mínim de deshonra possible de cara a la galeria. És basant-se en aquesta realitat que encara sorprèn més la cridòria desfermada el passat dilluns al Parlament de Catalunya quan es va tramitar la pèrdua de la condició de diputat del president Torra. Escrivia Pilar Rahola, indignada, que “posar-se de genolls davant la JEC, que no és ningú, sí que és estèril. I, a més, és penós.” Bé podrien referir-se aquestes dures paraules a la retirada d’aquell 23 de març, però eren per exigir el desacatament de la cambra parlamentària per permetre conservar l’escó a un diputat que va acabar acatant (encara que més enllà de la data límit). 

En la mateixa línia, s’expressava Josep Costa, diputat de Junts per Catalunya i vicepresident del Parlament. Fent servir unes paraules de Winston Churchill deia que “us varen donar a triar entre conflicte i deshonor. Heu triat deshonor i també tindreu conflicte”. El primer ministre britànic es referia a les polítiques de apaivagament respecte l’Alemanya nazi del seu predecessor Neville Chamberlain. Altra vegada això seria aplicable a la retirada de la pancarta, com volent dir que la vas retirar i et suspenen igualment com a diputat, o bé a la suspensió de la declaració d’independència del president Puigdemont, com volent dir que la vas suspendre i et persegueixen igualment, però no. ERC seria Chamberlain i els nazis serien la JEC o Espanya, hem d’entendre. 

Segurament, a l’hora de substituir els colors de la pancarta i acabar-la traient, el president Torra considerava que no valia la pena jugar-se la inhabilitació per una qüestió simbòlica sense més recorregut. Segurament reflexionà, molt assenyadament, que un episodi de desobediència requereix de gran coordinació, preparació i empenta, tal com va passar l’1-O, per tal que doni algun fruit. Aleshores, el que no s’entén, és que ara demanin que desobeeixi un altre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).