Estimada, o estimat, col·lega del futur:
T’imagine assegut a classe, un tant fastiguejat per l’ESO o qui sap si angoixat pels parcials de Batxillerat. Potser ja estàs a la Facultat de Ciències de la Informació, mentre coves eixa vocació d’explicar coses i lluites contra els primers desencisos. En tot cas, si tot va bé, en un temps trepitjaràs per primer cop una redacció i se t’obrirà tot un món de possibilitats, així com un camí que estarà farcit de precarietat laboral, horaris de merda i un bon grapat d’inútils que no saben ni on tenen la mà dreta.
Trobaràs, però, grans professionals. Gent que encara conserva la guspira als ulls quan se’ls apareix un bon tema i que, amb molta probabilitat i alguna excepció honrosa, romandran en algun racó de la redacció sense cap càrrec de responsabilitat i lliurant la batalla quotidiana contra la mediocritat que mai no acaba. Et semblaran bojos al principi, però, al capdavall, és la primera sensació que fa l’autenticitat. Parla-hi, escolta’ls, aprén-ne... T’ensenyaran molt més que qualsevol classe universitària.
El pitjor és que no trigaràs a adonar-te que la manca d’horaris, els sous de misèria i els llocs de treball en la corda fluixa permanent no són el problema principal. A poc a poc, entendràs que tot allò de la llibertat d’expressió, el dret a la informació i tantes altres ampul·lositats no són més que una corfa buida quan surt de la boca i els editorials dels qui et paguen. Un discurs barat que es trenca quan els comptes empresarials i els interessos politicoideològics xoquen amb la veritat. No faltarà, per cert, l’imbècil amb corbata que et dirà que allò ja no és un diari, o una emissora, sinó una “empresa periodística” i que el més important són els beneficis. També per damunt de la llibertat d’expressió o la mateixa veritat.
Si renegues o t’hi encares, et penjaran l’etiqueta: amb vint-i-pocs, et diran “ingenu”, que ja entendràs com funciona el món, que et faràs major i canviaràs; amb trenta, et diran “radical” i que et poden els ideals utòpics; a partir dels quaranta, et diran “boig” i romandràs en algun racó de la redacció sense cap càrrec de responsabilitat lliurant la batalla quotidiana contra la mediocritat que mai no acaba. Com un cercle viciós.
Voldran convèncer-te que la teua feina és rebotar notes de premsa, seguir la línia editorial amb fidelitat canina i fer quatre trucades per a justificar el sou esquifit. Et prohibiran publicar notícies que afecten els amics polítics i empresaris de la casa i et faran llum de gas perquè penses que el problema és teu i no tornes a proposar temes incòmodes. L’autocensura és la censura més potent. No en tingues cap dubte.
Et faran caure en el parany de la desinformació —i et suggeriran titulars i enfocaments apriorístics— i de la sobreinformació —amb l’obligació d’escriure sobre un tema (ara Vox, ara Podemos, ara Catalunya, ara el temporal, ara qualsevol imbecil·litat de moda...) fins a la nàusea. Si algun dia te n’ixes del camí marcat, hi haurà un munt de persones disposades a pressionar-te: el teu cap directe, el director, un cap de premsa i, si hi persisteixes, fins i tot algun dia et trucarà un peixet gros per rebentar-te la cuirassa de dignitat professional. Ells, de la dignitat, per cert, en diuen “cabuderia”, i et preguntaran subtilment quin és el teu preu. Perquè tots tenim un preu, diuen, i és que pensa el lladre que tothom roba.
Voldran fer-te creure que la propaganda és periodisme, que publicar una filtració interessada és traure una exclusiva, que dos i dos són cinc si ho diu algú amb poder o diners i que, quan ho publiques, estàs garantint el dret a la informació, a la llibertat d’expressió i, si m’apures, estaràs sent el pal de paller de la perfecta democràcia que ens vam donar entre tots. A poc a poc, et veuràs atrapat en l’agenda que algú et marque sense qüestionar-te-la, publicaràs mentides o coses amb què no estàs gens d’acord, nadaràs entre clickbaits com el porc es rebolca a la porcatera i, un bon dia, se’t colarà una fake new entre els cinc mil articles pudents que escriuràs, locutaràs o editaràs cada dia.
Miraràs de rebotar-te i se’t farà un món. Patiràs reaccions irades, mentre els llepons s’emporten lloances, copets a l’esquena i el plat de llentilles. Voldran tallar-te les ales, t’amenaçaran amb l’atur, t’arraconaran o et convertiran en un periodista vassall que serveix articles i cròniques innòcues com el gos executa la gràcia que li ha ensenyat l’amo.
Però si resisteixes i no fuges, si t’entestes a publicar amb honestedat i ètica fins al final i, enmig del femater, trobes alguns dels forats minúsculs per on fer que la veritat sure, podràs dir amb orgull que ets periodista. Que fas periodisme.
I, això, futur col·lega, no té preu.
