Mai no refiar-se gaire d’un mateix. Aquesta és la clau de tot. No podem ser dignes d’una confiança cega si és que ens coneixem bé a nosaltres mateixos. I, al costat d’això, una inapel·lable disciplina, molta capacitat per fer feina. Amb aquests dos elements primers, essencials, podem explicar-nos una cosa que resulta sorprenent: José Maria Eça de Queirós (1845-1900) va aconseguir escriure una sensacional obra mestra, sens dubte una de les millors novel·les de la seva època, però no va arribar a publicar-la mai. Potser no era prou bona. Potser li calia més feina. És l’apassionant història d’un tresor amagat, d’una riquesa desconeguda. Escrit entre 1877 i 1884, aquest gran text va quedar prudentment reposant en un calaix fins el 1925, quan el fill de l’escriptor decidí de portar-lo a la impremta, amb el nom de La capital. Per un caprici del destí, el llibre no va aconseguir tenir excessiu ressò internacional ni l’atenció pública que mereix. Avui dia tampoc podem dir que, fora de Portugal, l’obra tingui gaire predicament, però no hi ha cap mena de dubte: és un prodigi de les lletres. El 1992, l’erudit Luiz Fagundes Duarte va establir i va publicar l’edició definitiva d’aquest llibre extraordinari.
La capital és un text poderós, fascinant, que es llegeix amb un interès que no deixa de créixer, fins a desbordar-se i governar-ho tot, i que ens obre una infinitat de recompenses, de suggestions, d’idees, d’emocions que se succeeixen amb un ritme frenètic i ens conquereixen amb la intensitat, la força, la veritat i el calor de la vida viscuda. Hi trobarem l’autèntica Lisboa que va viure Eça de Queirós, les tavernes, les redaccions dels diaris, els cenacles, els clubs polítics, els salons de la bona societat, els prostíbuls, i, sobretot, els carrers, l’enrenou populós de la gran ciutat atlàntica, apassionant i bella, però també grotesca i deformada per la seva pròpia estupidesa col·lectiva. Com podia el novel·lista Eça de Queirós refiar-se gaire en ell mateix si és aquesta, precisament, la gran lliçó del llibre, que no podem confiar en nosaltres fins a la temeritat, com en altres grans llibres de la mateixa nissaga, Madame Bovaryo Bouvard i Pécuchetde Flaubert, el Quixot de Cervantes, Foc pàl·lid de Nabokov? Aquesta és la història d’un antiheroi, d’un fals personatge picaresc, d’un home que somnia de viure una vida de gran valor i emoció, però que només aconsegueix desaprofitar miserablement el temps, negar-se a ell mateix qualsevol forma de felicitat plausible, sense aconseguir obtenir cap ensenyament profitós a través de l’art, de la literatura o la música.
Artur Corvelo és un jove artista que té tantes ganes de triomfar, tanta por d’equivocar-se en la vida i, simultàniament, tanta confiança en ell mateix i en la seva particular percepció de la realitat que s’acaba diluint a través de l’ambició de les seves pròpies mentides. Menysprea la realitat i es refugia en l’art però la realitat no el perdona. No només és insistent i sòlida. La realitat no té cor. El llibre és una formidable sàtira, una crítica àcida del món intel·lectual i elegant de l’època, a la manera del seu gran contemporani i en tantes coses germà, Oscar Wilde. El llenguatge és exquisit i ens envolta, com en una festa amb xampany, amb paraules cisellades, amb detalls gairebé cinematogràfics de gran mestre. Eça de Queirós hi fa el seu autoretrat, el d’un home que viu la vida abocat a la literatura, a la competició artística, que menysprea sempre allò que és bo perquè desitja el millor, exclusivament. Hi trobem també l’humor acompanyat del candor, la diversió que conviu amb l’horror i, per descomptat, aquesta compassió infinita que té Eça pels seus personatges, individus que es degraden a ells mateixos, que agafen el camí de la imaginació i acaben prop de la bogeria, atrapats en un somni que esdevé una presó de la qual no poden escapar-ne.La capitalés aquest somni impossible, aquest lloc de tots els llocs, aquesta vida meravellosa i prometedora que no ens salvarà. Anar a Lisboa és, per al provincià Artur, el mateix que per a molts fou París o Nova York. La capital és la promesa de l’aventura, de l’amor galant, de la felicitat fàcil, disponible a l’abast de la mà: “L’aire li semblava ple d’una vida més intensa... mirava famolenc les façanes de les cases, els rètols de les cantonades, la llargària dels carrers”.
