Crec que tinc suficient legitimitat per parlar de Terol. Un cop d’ull a les dades de l’Institut Nacional d’Estadística em confirma que el meu segon cognom, Plumed —originari d’aquesta província aragonesa— té un 1’2 de presència encara avui en aquelles terres. De fet, tots els Plumed que avui vivim a Barcelona, a València o a Saragossa provenim de la mateixa comarca. Tota la meva família materna és de Terol. Encara avui tinc família directa que viu al poble i hi he estat prou vegades per fer-me una certa composició de lloc.
Molt abans que Sergio del Molino parlés de La España vacía ja hi havia ¡Teruel Exite!, un lema que va voler tant combatre el menyspreu de l’acudit que fa inexistents les terres que no es coneixen —en recordo uns que deien el mateix amb Conca— com, especialment, ser un revulsiu per a un dels territoris amb menys densitat de població de l’Estat espanyol, amb més envelliment, amb menys oportunitats laborals i, al capdavall, amb menys futur. L’any 1999, es va fundar com a coordinadora ciutadana a partir de diverses plataformes com En Defensa del Ferrocarril, Pro Helicóptero, Transporte Sanitario o Pro Salud Mental. El tren, de fet, va ser un dels crits d’alarma que va portar als sectors més mobilitzats de les comarques de Terol a unir esforços. S’ha d’haver viatjat en tren per Terol per comprendre com era la situació dramàtica que va fer-los aixecar la veu.
Els problemes, però, no són d’ara que els periodistes s’han interessat per Terol arran de la victòria electoral de Teruel Existe, convertida en agrupació d’electors i l’arribada al parlament del diputat Tomás Guitarte. Fa dècades que Terol va quedar enrere. Saragossa, València i, especialment, Barcelona van ser el far de l’emigració aragonesa des del segle XIX. Els vincles històrics entre dos territoris i les oportunitats de la Catalunya que havia fet la revolució industrial van carregar trens d’aragonesos fins pràcticament avui. Fa poc, ElDiario.es anunciava que “En Catalunya ya viven más aragoneses que turolenses de nacimiento, en Teruel”. Al seu moment, hi va arribar a haver tants aragonesos a Barcelona que s’hi comptaven tres centres aragonesos, dividits per tendències polítiques, classes socials i barris, i fenòmens com l’anarquisme o el lerrouxisme no s’entén sense personatges com els germans Ulled o Àngel Samblancat. O algú es pensa que el carrer dedicat al pensador regeneracionista Joaquín Costa és casualitat? Obrers, minyones, comerciants, gent que va prosperar fins a esdevenir empresaris, professors, polítics. Són moltes les famílies plenament integrades a Catalunya que provenen de l’Aragó i, especialment, de Terol. Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Manuel Serrat o Pascual Iranzo són els primers que se m’acudeixen d’una llarguíssima llista on s’hi podrà afegir algun lector d’aquesta columna. Fa poc em va passar amb un editor, amb qui va resultar que els nostres avis eren de pobles veïns.
El risc de dependència exclusiva del sector primari, la crisi de la mineria, la despoblació i l’envelliment, la manca d’infraestructures de transport, sanitàries i educatives, i la farsa de promeses que havien de revolucionar en alguns pobles l’economia quan semblava que l’Estat espanyol lligava els gossos amb llonganisses, ha creat un caldo de cultiu suficient perquè la indignació es convertís en política. És, des de tots els punts de vista, una notícia excel·lent. Ara bé, això també té i tindrà un preu per als electors de Terol. Mentre es van comportar com una mosca collonera que tenia un nom eufònic i divertit, i tenia 30 segons de telenotícies cada 3 anys, van ser per a l’espanyol mitjà tan simpàtic com les xirigotes de Cadis. Quan s’han decidit a fer política i desbancar els cacics que des de la restauració han anat a fer les eleccions i obtenir l’escó en una província que va pagar un preu molt alt en sang durant la Guerra Civil, aquesta simpatia s’ha esvaït. Ara són “aldeanos”, “rústicos” i “paletos” en la tradició dels insults que la gent de camp ha rebut des de sempre del classisme polític de la capital. Els atacs de la dreta pel decisiu suport del diputat Guitarte al govern de Pedro Sánchez no són una anècdota. Recordem, no fa pas gaire, el menyspreu de la bancada de la dreta contra el diputat i cantautor José Antonio Labordeta.
A mesura que el greuge de Terol vagi cristal·litzant en política, i aquesta provoqui una autoreflexió sobre els perquès, serà més evident el mal endèmic provocat per l’Espanya uniformitzadora, a la qual tan irresponsablement s’hi han sumat sempre les elits aragoneses atiant l’anticatalanisme més visceral. Potser llavors descobriran que evidentment Terol existeix, que tots els problemes —inclòs el català— venen d’allà mateix i l’emergència d’aquesta consciència col·lectiva serà una nova força que posarà en qüestió la continuïtat d’(aquesta) Espanya.
