Ja fa temps que el meu pare va decidir que qualsevol temps passat va ser millor. Com que ja fa anys que utilitza aquest criteri per emetre qualsevol opinió sobre el present —“abans era molt diferent”—, es fa difícil precisar a quina època exacta es refereix. Per decantar el dubte, el criteri acaba sent que el temps, com més reculat, millor. Suposo que es desplega una mena d’enyorança, de nostàlgia i de cursa frustrada contra l’acceptació i vivència del present. O enyorem o ens volem avançar a allò que vindrà. A vegades em pregunto si jo també em trobaré repetint l’automatisme, convençuda que, finalment, els temps s’han trabucat i que era cert que sí, que abans tot rutllava millor. Encara que sempre s’ha d’estar alerta, no és això el que explica una impressió que em va creixent: internet i les xarxes socials són un canvi d’era molt més gran que el que va viure la generació dels meus pares, nascuda als anys quaranta, amb la televisió i el cotxe. Xarxes socials i tot el que han significat, dur el mòbil enganxat al cos, viure amorrats a la pantalla i, com si adoréssim un Déu magnètic, passar-hi el dit ara sí, ara també, per trobar l’últim crit a les xarxes, el darrer comentari, vídeo, imatge bucòlica, astracanada, discussió, soroll, rebombori... El mòbil i les xarxes, el seu poder d’atracció i d’addicció han entrat a tot arreu, s’han colat en tots els gestos quotidians, abans d’anar a dormir, quan s’acaba de dinar, en una conversa amb amics... El món virtual és al bell mig del món real i en fa trontollar les formes de relació, de conversa, de pensament... Les formes de vida. Els mitjans de comunicació fan notícies del que es parla a Twitter, els dirigents polítics es tiren els plats pel cap al Twitter, es difonen suposats debats de Twitter... És possible tenir un debat a cop de missatges limitats per la llargada i sense poder modular el to o la ironia?
La capgirada en les formes de vida arriba fins a l’últim racó verge que havia esquivat les urpes del sistema. Primer Facebook es va vendre com la quinta essència per trobar aquell que feia temps que no veies, i després van venir Twitter, Instagram... I tants altres que seran venuts com l’eureka definitiva a la qual abocar el nostre temps. Tots els invents es venen com la gran solució que esperàvem, tots tenen un profit, fins i tot un aparent privilegi, però també una trampa grossa. Ja no és si temps passat era millor o pitjor, és que competeixen pel nostre temps, per deixar-nos enganxats, com la mosca a la mel. L’invent de les plataformes de sèries addictives no va en una línia similar?
Acabo de llegir Consciència, el nou llibre —i primera novel·la— de Teresa Colom, una ciència-ficció apocalíptica inquietant. Com ja em va passar amb Kentukis, de Samantha Schweblin, d’aquesta lectura en surts convençuda que la distopia de ciència-ficció ja és aquí. Potser el lector d’Un món feliç de Huxley o de Nosaltres de Zamiatine tenien sensacions semblants, perquè l’època era convulsa i ja s’havien inventat les fake news, la manipulació i els insults en cambres parlamentàries i altres palestres públiques. La diferència és, potser, el poder de ventilador global i descomunal que adquireixen les xarxes i la missatgeria, que no discrimina si escampa fems o bones noves.
La realitat i les raons que la sacsegen no són úniques. Però hi ha alertes, senyals. Un exemple molt senzill: en aquests anys hem vist com cada vegada “rutlla” menys el tuit que enllaça article i més el de lema, clatellot o estampa bucòlica. No s’ha empobrit el debat públic a cop de titular i d’eslògan?No hem vist tuitaires amb una lleugera gràcia esdevenir opinadors o candidats polítics? O altres preguntes que llanço i per a les quals no disposo de resposta clara, perquè justament hem vingut a plantejar dubtes, oi? Què me’n dieu de l’escissió de personalitats que evidencien les xarxes? Només cal fer un cop d’ull al voltant virtual o real: tothom que passi per les xarxes, ni que sigui de puntetes, coneix gent que es comporta amb una agressivitat, una felicitat, una contundència, un exhibicionisme, un mirar-se el melic o una falsa profunditat —segons el biaix del perfil— que després no s’adiu amb la persona de carn i ossos. O bé els casos d’ascens professional fets a cops de favorits compulsius al Twitter, sense escrúpols, que poc tenen a veure amb la capacitat pròpia... Hi haurà psicoterapeutes de les xarxes que estudiaran les escissions en la virtualitat d’una vida que no encaixa amb la real, de la mateixa manera que hi haurà enginyers del canvi climàtic. L’única cosa és calibrar fins a quin punt la virtualitat ha arrabassat terreny a les veritats tangibles. Fins a quin punt la impostura i la desconfiança s’han escolat fins allà on no caldria o encara no sabem.
