Convindre els genis

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El passat 13 de desembre, just dos dies abans de que el Museu Valencià d’Etnologia inaugurara l’exposició Joan F. Mira. L’ofici de mirar i escriure coproduïda conjuntament amb la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, el Sr. Josep Conill publicava en aquesta mateixa revista un article que, sota el títol Una llengua de museu, es feia ressò del conveni signat entre el Museu Valencià d’Etnologia i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a propòsit del projecte Arxiu de la memòria oral valenciana- Museu de la Paraula. Com a tota font d’informació l’articulista feia referència a una notícia apareguda al diari Levante-emv i, en concret, a unes declaracions del President de l’AVL, segons les seues paraules, “l’impagable Ramon Ferrer”. El dibuix que encapçalava l’article era ja tota una declaració d’intencions: una presó anomenada Museu de la Paraula. No sé quines són les discrepàncies que manté el Sr. Conill amb l’AVL. No les conec i no entraré doncs en eixe assumpte, que sembla ser el moll de l’ós del seu escrit. Sí que manifestaré resposta a les opinions que emet sobre l’Arxiu de la memòria oral valenciana, sobre el Museu Valencià d’Etnologia i sobre l’antropologia i l’etnologia en general.


Hi ha un llibre molt conegut pels antropòlegs i també per tots aquells que d’una manera o d’altra estem vinculats al món de l’etnologia: L’antropòleg innocent, de Nigel Barley, en el qual ens conta com un antropòleg –nouvingut en l’ofici- a partir d’un sol informant construeix tot un relat sobre una comunitat. Fàcilment el relat no s’ajusta a la realitat i això mateix, Sr. Conill, és el que li ha passat a vostè. Ha escrit un article sense informar-se suficientment i argumenta unes declaracions que tenen un punt de partida erroni. És aleshores quan comença a fabular fent comparacions i llançant acusacions al nostre parer molt greus, sense fonament i àdhuc ofensives.


Parlem primerament del projecte objecte del conveni amb l’AVL. Si s’haguera molestat en visitar la pàgina web del Museu de la Paraula www.museudelaparaula.com, haguera observat que hi ha entrevistes en valencià -la majoria-, però també en castellà. Així que la seua afirmació ”el projecte (...) per mor de coherència, hauria de prendre també en compte aquelles manifestacions de la cultura popular que s’expressen a través dels parlars valencians de base aragonesa o castellana”, perd tot el seu sentit. Trobarà entrevistes a comarques com la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrés o el Racó d’Ademús. I és que, Sr. Conill fa ja quinze anys que es fan entrevistes en l’àmbit de tot el País Valencià, tant en les comarques valencianoparlants com en les castellanoparlants. Hem dit quinze anys doncs el Museu de la Paraula no es crea arrel d’aquest conveni ni tampoc no es crea a iniciativa de l’AVL, com vostè afirma. Li hem de negar la major perquè és, senzillament, falsa. Refusada aquesta premissa ja no caldria parlar-ne més però, continuarem, sobretot per a que estiga vostè millor informat. El Museu de la Paraula porta molts anys sent un projecte d’investigació qualitativa estudiant els processos de canvi sociocultural i recuperant part del patrimoni valencià manifestat a través de la memòria oral. Novament, si entra a la pàgina del projecte o cerca qualsevol article dels publicats sobre el mateix podrà ampliar el seu coneixement sobre el sentit del projecte.


Ja veu, l’objectiu del Museu de la Paraula no és la llengua dels valencians, però avançant en el projecte descobrírem les potencialitats lingüístiques que contenia i decidírem cercar la manera de treballar-les amb el rigor que eixa riquesa requeria. Convindre els genis amb l’AVL era un bon camí. Si hagués llegit el conveni que han signat les dues institucions sabria quins són els objectius del mateix i les obligacions de les parts. L’informe succintament. El Museu Valencià d’Etnologia continuarà amb la seua tasca d’investigació, planificant i gestionant el projecte; per la seua part l’AVL s’encarregarà de la transcripció i revisió ortogràfica de les entrevistes per a posteriorment poder ser indexades i pujades al portal web. Les dues parts ens beneficiem de l’acord: nosaltres ens garantim la correcció lingüística de les transcripcions i l’Acadèmia pot utilitzar eixa informació per als estudis que estime convenient. Ja veu, res més lluny de la nostra intenció reduir la llengua dels valencians a “la més pura inanició folklòrica” de la qual vostè parla. I li explicaré encara més perquè estem tant lluny d’eixa inanitat. Escoltant els parlars valencians genuïns descobrírem l’empobriment del llenguatge que patim un dia sí i un altre també. Antropològicament parlant, eixa fretura lingüística ens alerta de la desaparició d’una manera d’entendre el món i de viure’l i evidencia una cosmovisió en transformació la qual, des de la nostra tasca museal, ens interpel·la directament. Sap vostè que la manera de parlar dels nostres majors no és un canal neutre utilitzat només per a contar, sinó que és un medi en el qual viuen, una manera de dir les coses que equival a un mode de vida i una forma determinada d’entendre el món. Val a dir, ras i curt, a una cultura particular. I parlant ja de cultura, la definició de la mateixa que guia els nostres treballs és aquella que ens diu que una cultura és una xarxa de converses, d’emocions i d’accions. Sabrà vostè que quan eixa xarxa de converses canvia, canvia la cultura. I en eixe canvi de cultura és on estem ara i des d’on treballem en el projecte de l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana-Museu de la Paraula, del Museu Valencià d’Etnologia. Analitzant els canvis i les permanències en el que hem sigut, som i serem els valencians i el nostre parlar.


I d’ací entrem directament en les funcions dels museus en general i del nostre en particular, així com en les característiques axials de la disciplina antropològica que també sembla desconèixer. Resulta huitcentista i caduc el seu plantejament quan considera que els museus conserven en formol simples col·leccions folklòriques en el sentit més despectiu del terme. El deliri més absurd arriba quan vostè, fent un paral·lelisme, posa com a exemple el cas de Polònia a la II Guerra Mundial i la idea de construir a Cracòvia un “jardí antropològic”. Remata, al final de l’article, dient que el missatge que dóna el Museu de la Paraula és “que al català dels valencians no hi ha la intenció de concedir-li cap futur viable i tant sols serà objecte de tolerància reduït a la categoria de folklore”. Res més lluny del nostre plantejament museològic. Estem just en les antípodes del que vostè afirma des del seu desconeixement del nostre museu. Al Museu de la Paraula ens interessa la conversa dels nostres grans perquè tenim la certesa que atresora coneixements i sabers valuosos per al present. Estem convençuts de què en el trànsit vertiginós de la societat rural a la industrial i posteriorment a la de serveis, s’han deixat de banda formes de vida, sistemes de valors, tecnologies i, fins i tot, objectes i parlars que ens poden ser ben útils per a entendre el present i projectar el futur. La nostra política museal és donar a conèixer els encerts d’aquesta cultura tradicional a fi de minimitzar els impactes de la modernitat. Expressat en altres termes, al museu li interessa el present i el futur de la nostra societat, i és per això que beu de les fonts del passat.


Finalment, pel que fa al plantejament antropològic es queda vostè a meitat del segle XX. Avui, els antropòlegs ja no se’n van a territoris remots a estudiar cultures ignotes. Estan ací, entre nosaltres, investigant la nostra realitat parlant-nos de relacions urbanes, d’ecologia, de feminisme i òbviament també de patrimoni. Precisament, sobre allò que considerem patrimoni, un apunt final per a que reconsidere les seues afirmacions. Res més lluny de reduir a les persones a alienats objectes d’estudi etnològic, com vostè diu. I res més fora encara de considerar el patrimoni com una essència idealitzada, sovint des d’una visió romàntica o folkloritzada, sinó ans al contrari com una estratègia, una solució de la qual ens hauríem de valdre per afrontar millor i en les millors condicions possibles el present i el futur sostenible que volem. Igual que la identitat, si no és estratègia de millora no és res.


Quedem a la seua disposició, si li fa goig, per a raonar sobre antropologia, llengua i polítiques museològiques.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.