Henri Beyle, Es tendal que tot ho aixopluga, tot dins d’una narració. Com si fos una veu mallorquina, una facècia insular, escrit així, un conegut de casa, d’un llinatge de tota la vida, com si sempre hi hagués estat i sempre poguéssim comptar amb les seves històries. Són les seves d’entre les més reconegudes. I us diré el perquè i és perquè parlen d’amor, i quan parlen d’amor els llibres semblen més llibres, més plens de vida, més aprofitats, més nostres. Si llegim és per l’amor, que si no, ni llegiríem ni veuríem pel·lícules. I l’amor es mostra millor dibuixat, l’amor és més nu, cru, si es presenta acompanyat de la germana, seva i nostra, de la germana mort. Gràcies a Èdip rei, a Romeo i Julieta, gràcies a Dràcula o a Pulp fiction aquest parentiu és ben conegut. Però potser el relat que mai no podem oblidar és el de Don Joan, en qualsevol de les diverses pells que ha tingut, de Tirso de Molina a Mozart passant per Molière, Byron o fins i tot Bergman i Peter Handke. D’aquesta mateixa sang procedeix la història dels Cenci, com Stendhal diu en el seu prodigiós prefaci, sorprès de la inèrcia amb la qual el sexe i la bellesa s’abracen a la maldat i a la corrupció.
Llegiu-lo. És la sorpresa d’un escriptor emotiu i assenyat, propietari d’un dels estils més serens i elegants de la literatura; el tendal que tot ho acull, fins i tot el que no acaba de comprendre ni de saber explicar. La sorpresa d’un home que creu que el veneri és venerable, perquè és llibertat i no pas esclavatge, com pensa el torturat marquès de Sade, que tortura perquè no se’n surt del laberint de l’instint. La història dels Cenci és tan bona història que ha estat adaptada als esforços d’alguns grans creadors, com el poeta Shelley (The Cenci, 1819), Agostino Ademollo, el polonès Juljusz Slowacki, Francesco Guerrazzi, Alexandre Dumas. I fins i tot Giuseppe Rota i Giorgio Battistelli (amb llibret d’Artaud), els quals van dedicar l’esforç d’escriure’n òperes. Per què el mal és tan fascinant? Per què sense el mal no hi ha història que valgui, no hi ha literatura ni ficció que s’aguanti dreta? Aquestes pàgines de successos sinistres del segle XVI a Itàlia, conegudes com a Cròniques italianes continuen sorprenent-nos i ens commouen com si fossin d’ahir.
Francesco Cenci és preciós. Un atractiu seductor tan fascinant per la bellesa que posseeix com per la maldat que exhala; la ferida és el vincle que estableix per sempre amb els altres, i la crueltat la manera que té de vestir-se, de sentir-se viu i content, de sentir-se en plenitud. La bellesa és poder com també ho és el sexe. Qualsevol atreviment és poca cosa quan es descobreix el plaer de fer mal, quan es descobreix que la llei pot cedir perfectament davant de l’arbitrarietat i de l’absolutisme. Vol matar els seus propis fills mascles en lloc d’emparar-los. Vol violar les seves filles, la bellíssima Beatrice, en lloc de protegir-les. N’heu sentides moltes històries com aquestes, el drama sovint és domèstic. El monstre viu en família, que és el que li passa al don Joan madur, que depreda en la intimitat de la llar, confonent el dret a la propietat privada amb l’arbitrarietat de l’individual i de l’estrany.
El pare destrueix els fills com en el mite de Cronos o com la mare en el conte de Blancaneu. Beatrice és més bella que el seu pare i, per això mateix, no hi ha pietat possible. O és que Lot no se’n va a dormir amb les seves pròpies filles quan perd la dona, atònita estàtua de sal davant de la destrucció de Sodoma? L’estil de Stendhal és eficaç i aspre com en un reportatge periodístic. Com passa també en A sang freda de Truman Capote, l’horripilant història esdevé creïble per la distància emotiva de l’escriptor, per la sensacional capacitat de mantenir la serenitat davant del desastre. Una serenitat romàntica, la qual cosa no deixa de ser una lítote i una forma molt intel·ligent de narrar. La catarsi ha de ser dins del lector i no dins del llibre. Vet aquí el desig d’allò prohibit, precisament perquè està prohibit, més enllà de tot. I a la Itàlia del Renaixement que tant agradava a Stendhal. Històries d’energia destructora, reportatge exacte i cru de l’ego i de l’egoisme. Aquests van ser els homes del Renaixement, més que els grans artistes i savis.
