Fa uns dies escoltava un editor veterà reflexionar sobre la feina del seu gremi. Assegurava que els editors senzillament es dediquen a donar forma i a comercialitzar els llibres que han escrit altres persones. I que si tenen cap mèrit és el de saber estar atents als neguits, dubtes, esperances o debats de la població. Ell, que va ser jove als convulsos i apassionants anys 70 del segle passat, ens recordava que va participar en una esquerra que qüestionava obertament la propietat privada i que estava convençuda que podria fer la revolució. “Hem retrocedit moltíssim”, lamentava durant la conversa. Quins llibres hauríem de publicar per retornar aquells debats al centre? Aquestes són les preguntes que s’han de fer els editors, concloïa.
Abolir la propietat privada per garantir una vida digna per a tothom. No és només que sigui tremendament difícil. És que en la nostra societat actual és impensable. Impensable en el sentit genuí del terme: no és possible pensar-ho. Si ho dius en qualsevol tertúlia mediàtica, pots esdevenir la riota de tothom. Potser a alguns se us han posat els ulls com taronges en llegir-me. No sols perquè no ho compartiu, sinó també perquè ni us havia passat pel cap que algú ho pogués plantejar.
L’horitzó d’allò pensable s’ha anat reduint. Les possibilitats de transformar d’arrel el sistema on vivim han anat quedant bandejades del debat central, fins i tot dels debats de la majoria d’esquerres. I quan una opció queda fora del debat, que esdevingui una realitat queda anul·lada com a possibilitat realitzable.
Els llibres, com comentava l’editor, tenen un pes central a definir els marcs. I per això celebrava el sorgiment els darrers anys de noves editorials petites i independents dels grans poders, perquè estan lliures de condicionants externs i s’animen a publicar llibres que fan créixer els debats des dels marges. I que contribueixen a eixamplar els marcs d’allò pensable, afegeixo jo. Però els mitjans de comunicació i les xarxes han anat guanyant centralitat per davant dels llibres a l’hora de marcar el relat. I de definir què queda a dins i què queda fora de la mirada que ens obren al món. En aquest cas, és clau la capacitat de generar mitjans des dels marges que se sostenen gràcies al suport econòmic de milers de subscriptors i que no depenen de grans corporacions econòmiques.
Per sort, les societats actuals, tot i que altament condicionades pels discursos hegemònics, també viuen tensionades i travessades per realitats que escapen als marcs que els grans mitjans defineixen. I tenen debats i generen propostes al marge. I decideixen, per exemple, que l’habitatge ha de ser un dret per a tothom i hi posen el cos i s’arrisquen a anar a presó per evitar que ningú es quedi sense casa. I compten amb aquestes altres editorials, aquests altres mitjans, espais de trobada com ateneus i casals, i l’altaveu (encara prou lliure) de les xarxes socials.
Si això no fos així, no hauria estat possible l’amplitud actual del moviment independentista. Hi ha corrents de fons, vivències i anhels que no responen només als dictats dels telenotícies i portades de diaris. Quan això succeeix, són els periodistes els qui els van al darrere per intentar explicar-les i, de retruc, canalitzar-les.
Una de les virtuts del moviment independentista ha estat creure’s l’objectiu, convèncer-se que la independència era una meta assolible. La sentència del Tribunal Constitucional fa una dècada va dinamitar el marc que hi havia hagut fins aleshores: només era pensable l’esquema autonòmic i els independentistes eren uns llunàtics. Però el 2010 la independència es va situar al centre com una opció pensable i, per tant, realitzable.
Ho hem tornat a viure aquesta tardor. Arran de la sentència de l’1 d’octubre, hem sabut desempallegar-nos dels marcs que ens deien que el moviment independentista era tan immaculat que no llençava ni un paper al terra. I, davant d’una condemna que és una amenaça a totes les que ho volem tornar a fer, hem encès unes barricades que han evidenciat que aquí hi ha un conflicte profund que el relat oficial no pot encotillar. I també hem començat a esberlar el relat que ens deia que la política només ha d’estar en mans dels polítics.
Ara n’hi ha molts que ens voldrien canviar el marc. Que voldrien que tornéssim a pensar que el sistema autonòmic és l’únic possible. Que deixéssim aparcada la independència com a projecte pensable. Ni que sigui per una temporada, diuen. Els aprenentatges d’aquesta tardor ens haurien de permetre fer descarrilar l’amenaça de nova transició que s’està cuinant de fa un temps en despatxos.
El meu desig per a aquest 2020: que continuem rebentant els marcs que ens encotillen. Que no ens sentim presoners dels relats que ens determinen allò que és possible i allò que és impossible.
