El periodista nord-americà progressista Nicholas Kristof (1959), reconegut per la seva permanent defensa dels drets humans i per la denúncia dels abusos socials, guanyador dues vegades del premi Pulitzer i col·laborador de The New York Times, acaba de publicar un provocador article en aquest diari amb el títol: “Ha sigut el millor any de tots els temps”, referit a 2019. Hi estic molt d’acord.
O, més ben dit: no és qüestió d’estar-hi o no d’acord, com si es tractés d’una opinió discutible, sinó que és una qüestió de fets objectius. Ara bé, la incredulitat lògica i esperable davant d’aquesta afirmació tan contundent rau en el fet que solem posar la nostra mirada tant en el curt termini com en un espai molt limitat de fets, generalment lligats als conflictes polítics institucionals o a desgràcies i cataclismes aïllats. En canvi, ens sol faltar una mirada més ampla i llarga per tal que el balanç sigui ben fonamentat.
I què ha mirat en Kristof per fer una afirmació tan controvertida? Doncs qüestions de veritable transcendència més enllà de les nostres misèries quotidianes. En poso alguns exemples. Cada dia, aquest 2019, 325.000 persones més han tingut electricitat; a 200.000 els ha arribat aigua corrent i 650.000 han tingut accés a internet. Sí, cada dia. I si la pobresa extrema —menys de 2 dòlars al dia— afectava el 42% de la població el 1981, aquest 2019 ja només és a un 10%. De manera que, enguany, cada dia —cada dia— 170.000 persones han sortit de l’extrema pobresa.
No segueixo amb aquesta llista de dades que també podria informar dels nivells educatius, l’analfabetisme, la mortalitat infantil, l’esperança de vida o les taxes d’homicidis. Qui les vulgui comprovar, pot recórrer al Our World in Data (www.ourworldindata.com) de la Universitat d’Oxford. Però els més escèptics poden llegir Factfulness de Hans Rosling (La Campana) o Enlightenment Now (Allen Lane) de Steven Pinker, i encara el més recent d’Andrew MacAfeeMore from Less (Simon and Shuster). Es tracta de superar la mentalitat pessimista, amb tendències apocalíptiques que ha arrelat tan profundament en la nostra mirada.
Les raons per a la insatisfacció, en el balanç de 2019, són enormes. Qui ho pot negar? Les amenaces ambientals i climàtiques, les encara escandaloses desigualtats, la violència de gènere, els conflictes armats... ens indiquen que el món encara pot i ha de millorar molt. Però si parlem de fer balanç, la idea és posar tot el que hi ha a cada plat de la balança i no limitar-nos a mirar cap a la pitjor banda.
Nicholas Kristof cita l’economista Max Roser, el director d’Our World in Data, per afirmar el següent: “Tres coses són certes alhora: el món és molt millor, el món és un desastre, el món pot ser molt millor”. Efectivament, que hi hagi dos platerets a la balança, en aquest cas no significa que el pes de l’un pugui fer ignorar el pes de l’altre. Però la qüestió no és que es vulguin amagar els desastres, sinó que els desastres no ens deixin veure els bons resultats del treball ingent de tantes organitzacions cíviques, persones compromeses i fins i tot governs responsables per tal de fer un món millor.
I la qüestió, també, és si l’accent en només allò que és un desastre i en l’ocultació de la capacitat de millora, és a dir, si el pessimisme induït pel catastrofisme és més estimulant per afrontar allò que cal canviar, o si no provoca tot el contrari. La qüestió és veure quins perfils humans han contribuït més a millorar el món i quins l’han empitjorat. La qüestió és si és l’esperança o la desesperança allò que mou el món en la bona direcció.
La pregunta, en definitiva, és si estem en condicions intel·lectuals per parlar bé, també, del món que ens envolta. Si l’esperança és, també, una qualitat intel·lectual progressista, transformadora, i si el pessimisme és una font de reaccionarisme social i polític, una via fàcil de desresponsabilització, del típic “no s’hi pot fer res”.
D’estudis sobre les arrels del pessimisme social n’hi ha molts. És especialment interessant el del mateix Max Roser amb Mohamed Nagdy, Optimism and Pessimism, o el de Roger Liddle, Social Pessimism. I hom pot trobar-hi dades simptomàtiques. Com més rics, més pessimistes. O com més parlem d’allò que ens queda lluny i no coneixem, més pessimistes. I sobre els graus de desinformació i l’impacte en la percepció negativa de la realitat...
Torno al principi: 2019 ha estat un bon any? La resposta més precisa ens hauria de permetre dir, alhora, sí i no. I com que no és un balanç numèric, el positiu no disminueix el negatiu. Però és qüestió d’equanimitat tenir la mirada més àmplia possible i poder fer un balanç que ens mostri,també, tot allò de bo que ha tingut l’any que acaba.
