Teresa Rebull, Pau Casals, Robert Gerhard i Josep Carner. Aquests són els quatre primers noms que actuen a manera de fil conductor del nou programa que presentàvem només fa unes setmanes -des de la seu del Departament de Cultura, la consellera Mariàngela Vilallonga, i des de Brussel·les, un servidor- sota el paraigua de Música i Exili. La iniciativa és una novetat, al meu entendre, per diversos motius: el primer, i el més important, perquè es presenta com un compendi “en construcció” que ja ha estat capaç de sumar més d’un centenar d’activitats que tindran lloc dins i fora de Catalunya fins la primavera de 2021. El segon, perquè defuig etiquetes de gènere (subgèneres, precisaria jo) i divulga en igualtat d’esforços i condicions personalitats molt diverses i contrastades que tenen en comú el fet d’haver patit l’experiència de l’exili en primera persona.
El programa posa el focus no únicament en el fet de conèixer i analitzar com va marcar l’exili el dia a dia d’aquestes quatre persones, com va condicionar-ne l’activitat artística, sinó que principalment té com a objectiu posar en valor trajectòries vitals i llegats culturals i rellançar-ne figures i obres en tant que ambaixadors culturals de primer ordre. Amb tot, Música i exili va més enllà, us diria que per vocació i per convicció. Aquest programa de caràcter i dimensió volgudament internacionals vincula d’una manera directa la creació artística -tant aquella que ens vincula al nostra passat i que, per tant, van desplegar la cantautora i activista Teresa Rebull, el violoncel·lista i director d’orquestra Pau Casals, el compositor Robert Gerhard i el poeta Josep Carner; com aquella que siguem capaços de generar en ple segle XXI amb eines i llenguatges propis de l’actualitat- amb la dimensió social de la Cultura, amb la seva capacitat de transformar l’statu quo.
És en aquest sentit que estic segur que el desplegament d’aquest programa col·laboratiu i coral ens permetrà fomentar una reflexió i un diàleg de fons sobre l'exili (avui clarament “els exilis”, en plural, per diversos i plens de matisos) i sobre els refugiats en els temps actuals, així com analitzar i proposar millores per a les seves circumstàncies vitals. La Cultura com a eina imprescindible (i d’incidència directa) en la vida de les persones. Una Cultura que reconeixem com a necessària i prioritària però que no som capaços de dotar d’una manera més galdosa en els pressupostos anuals de les administracions. Més diners és en part el que reivindiquen iniciatives com la presentada aquesta setmana pel sector cultural a l’entorn de la plataforma “Actua Cultura”, que agrupa el 95% de les empreses culturals catalanes.
Però més enllà dels diners, que ens calen, necessitem treballar en xarxa i compartint objectius macro com la promoció de la cultura i la llengua catalanes i reforçar-ne els intercanvis culturals internacionals amb l’objectiu d’incentivar la creativitat, la diversitat cultural i la tolerància entre les persones. Estic convençut que Música i exili hi ajudarà i és en aquest sentit que convido les entitats del País Valencià a la Catalunya Nord, i de les Illes a la Franja de Ponent a sumar-s’hi commemorant, difonent i promovent també a l’interior i a l’exterior dels Països Catalans l’acció dels seus artistes i intel·lectuals exiliats i represaliats. Trobareu més dades sobre el programa a través del web musicaiexili.cat
