La decisió del Tribunal de Justícia Europeu de Luxemburg del 19 de desembre, que respon a la qüestió prejudicial del Tribunal Suprem sobre la immunitat d’Oriol Junqueras i el seu reconeixement com a membre del Parlament Europeu, marca sense cap mena de dubte un abans i un després i de fet ja es coneix com la doctrina Junqueras. La reacció a l’entorn de les institucions europees ha estat clara a l’hora de donar suport a la sentència del TJUE, així com positiva a reconèixer implícitament la vulneració de drets a Oriol Junqueras pel Tribunal Suprem espanyol. El tribunal europeu ha resolt de manera inequívoca i contundent a favor del pres polític independentista català.
La sentència ha estat molt ben rebuda pels europeistes convençuts perquè reforça la independència i la sobirania del Parlament Europeu enfront dels Estats, de manera que s’interpreta també com un clar pas endavant en la democratització del projecte europeu i de suport a les tesis a favor d’una Unió Europea més federal i menys dependent dels Estats. Per descomptat que no tothom l’ha aplaudit i eurodiputats ultranacionalistes espanyols, com el cas d’Esteban González Pons del PP i altres de Vox, han reaccionat de manera irada contra la sentència, reivindicant les fronteres estatals amb un discurs contra la lliure circulació dins la UE i contra el tractat de Schenguen, amenaçant fins i tot de sortir de la UE. Tot plegat està ajudant que molts eurodiputats i actors polítics de les institucions europees entenguin millor el conflicte català i el vulguin conèixer de més a prop. De fet, la doctrina Junqueras implica un abans i un després no només a nivell judicial sinó també políticament, perquè amb la sentència del TJUE també es reconeix implícitament que el republicanisme independentista català és un projecte polític legítim i que els seus representants escollits democràticament han de ser respectats. Per això, Carles Puigdemont i Toni Comin han pogut iniciar els tràmits per ser eurodiputats, ara ja amb certa normalitat, i tothom està pendent que Oriol Junqueras també pugui fer-ho, malgrat que des d’Espanya es demani el suplicatori al Parlament Europeu.
Però si el Tribunal Suprem no allibera Oriol Junqueras ni li permet exercir d’eurodiputat, el debat sobre les decisions dels tribunals espanyols no faran sinó créixer a nivell europeu. Perquè la sentència del TJUE confirma que cada cop que les decisions dels tribunals espanyols es contrasten amb tribunals europeus i internacionals perden la raó i s’evidencia que, en el procés judicial contra els republicans independentistes catalans, s’utilitza el dret penal espanyol de manera que restringeix i vulnera drets i llibertats per perseguir una opció política. S’ha vist amb la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein de no extradir per rebel·lió Carles Puigdemont, amb la del Comitè de Drets Humans de l’ONU que reconeix la restricció dels drets de Jordi Sànchez quan se li va negar poder ser investit president pel Parlament i amb la Resolució del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU que insta a l’alliberament dels presos polítics catalans i evidencia la vulneració dels seus drets.
La doctrina Junqueras és la primera gran decisió jurisdiccional a la Unió Europea que qüestiona i condiciona de soca-rel l’acció dels tribunals espanyols i és, també, una pedra angular per a la internacionalització del conflicte català que ara ja es considera obertament un afer europeu.
