Continuem vius de miracle, continuem vivint d’aquella cultura separatista, irreparable, inoblidable, que ens ha fet com som. No hi ha esmena possible a hores d’ara. És el món anterior a la guerra que Josep Pla descriu en l’immens fresc de l’Obra Completa, un monument, un record que és un edifici. El d’un món català perfectament natural, sense llengua espanyola, sense estridències. Un món que és a l’origen de la Segona República Espanyola, que anava buscant una nova ètica cívica, una nova política indestriable de la cultura. La Segona República va ser iniciada des de Catalunya —amb la proclamació de l’Estat Català de Francesc Macià—, de la mateixa manera que la Primera República Espanyola procedeix d’una proclamació inicial, frustrada, a Figueres de 1843. Això ha anat així, de la unitat estratègica entre el món de la cultura i el món de la política. De la complicitat ciutadana entre polítics, creadors, ensenyants, metges, i tota mena de professions liberals en el projecte de pervivència i enfortiment de Catalunya. Sempre a través de la innovació, del més alt rendiment cultural. N’hi ha que fan desfilades militars i d’altres que basteixen l’Institut d’Estudis Catalans. Se n’acostuma a dir “fer país”. Tot i alguns intents individuals i frustrats, el catalanisme polític no produirà mai un moviment polític equiparable al feixisme italià. La societat catalana tindrà una classe política que es nodreix de destacats homes de cultura, creadors, metges, advocats, personalitats de professions liberals que no es professionalitzen en la política. De fet, són professionals del món de la cultura que fan política perquè el país s’enfonsa. El cas d’Enric Prat de la Riba és el més conegut, però n’hi ha d’altres, com els consellers de la Generalitat a l’exili durant la presidència de Josep Irla: Hi trobem Pompeu Fabra, Josep Carner i Antoni Rovira i Virgili.
A més a més, Prat de la Riba, com a president de la Diputació de Barcelona va saber identificar els millors i més capaços agents culturals de l’època i afavorir-los amb el seu patrocini en benefici de tot el país. Eugeni d’Ors va ser un actor cultural de primer ordre, compromès amb el redreçament cultural de Catalunya mentre Prat va viure. El cas de Fabra també és comparable, i el de Rovira i Virgili. El patriotisme catalanista ha estat una idea-força que ha aixoplugat a la immensa majoria de grans noms de la nostra societat. A diferència de la societat basca, la societat catalana no ha aportat grans noms de la política i de la cultura a projectes nacionals, polítics i culturals diferents de Catalunya i el catalanisme. No hi ha, al Principat, figures equiparables a Miguel de Unamuno o Pío Baroja. A Catalunya, per ara, no hi ha grans noms de la cultura i de la política desvinculats del catalanisme, potser amb l’excepció paradoxal del mariscal Jofre, l’heroi de la Primera Guerra Mundial.
Però tanta creativitat ens duu a la desunió. Si hem de creure Rodolf Llorens al seu llibre Com han estat i com som els catalans (1968), no existeix la idea de continuïtat, cada generació sembla que comenci de zero. Som un poble inconstant, inconseqüent, excessivament passional i tendent a la fragmentació, a la desunió, a “acabar convertits en confeti”, sempre dividits entre “muntanyencs i els de terra baixa, els terrejants i la gent de mar, els de la Catalunya Vella i els de la Catalunya Nova, els remences i els senyors feudals, els senyors i els cavallers, els pagesos grassos i els pobres, els grossos i els menuts, els de mà major i els de mà menor, els menestrals i els patricis, els burgesos i els donzells, els ciutadans honrats i els artesans, els mercaders i els consumidors, els importadors i els exportadors, nyerros (garrins) i cadells (gossos), la Biga i la Busca (bri), tarins i bernardins, la burgesia del litoral i la noblesa de muntanya, partidaris de la devaluació i defensors de l’estabilitat monetària, austròfils i botiflers, afrancesats i insurrectes, liberals i absolutistes, proteccionistes i lliurecanvistes, agremiats i assalariats, monàrquics i republicans, cristins i carlins, tradicionalistes i progressistes, centristes i extremistes, conservador i revolucionaris, isidres i rabassaires, dreta i esquerra, alts i baixos, proletaris i capitalistes, anarquistes i socialistes, socialistes i comunistes, unitaris i federals, solidaris i antisolidaris, espanyolistes i catalanistes, i, entre aquests darrers, separatistes i totes les gradacions possibles i impossibles d’autonomia i federalisme.”
