Per un model democràtic estable hi ha tres factors essencials: 1) que les desigualtats econòmiques no siguin massa aclaparadores, 2) que el servei públic de béns i serveis estigui a l’abast de tothom, incloses les persones més pobres, i 3) que un percentatge creixent i determinant de la societat es consideri classe mitjana. És a dir, que el gruix de persones assalariades qualificades, funcionàries, artistes, professionals i empresariat petit i mitjà, sigui prou ampli i sòlid per assegurar una percepció compartida de viure en benestar. En el darrer informe de l’OCDE sobre desigualtat es considera, en una franja generosa, que pertanyen a la classe mitjana les llars amb una renda d’entre el 75% i el 200% de la renda mitjana de la seva regió.
Però aquest model social va fer palesa la seva fallida per com va “sortir” de les darreres crisis: amb increments de la desigualtat i amenaces ben reals per a la vida del planeta. A casa nostra, on també la corrupció i el malbaratament han fet niu, s’hi afegeix un sistema de finançament estatal que significa una doble injustícia i una ordenació de prioritats esbiaixada. Per l’absència eixordadora de regulacions. Perquè s’han declarat “inconstitucionals” lleis redistributives. Perquè s’ha produït —i en alguns casos, subvencionat— la invasió del que es públic pel sector privat i les empreses subcontractades empitjoren les condicions de treball i exclouen les persones més pobres. En molts països, ens diu Oxfam, els serveis d’educació, atenció o salut de qualitat s’han convertit en un luxe. D’alguna manera, per alguns serveis, també aquí. Un exemple: la Ley de Dependencia, que l’Estat s’havia compromès a finançar en un 50%, i n’ha acabat aportant un 20%. I, a tot l’Estat, en llista d’espera, 100 persones reconegudes com a dependents moren cada dia sense haver arribat a percebre cap ajuda. La tendència és anar cap a un sistema low cost de serveis públics mercantilitzats i insuficients que empitjoren els efectes d’un sistema impositiu que és injust sobre rendes i consum injust, i gairebé inexistent sobre la riquesa. Quan els béns i serveis públics passen a mans privades o estan infradotats, perden qualitat o senzillament desapareixen. Però el més greu és que la seva desaparició suposa l’esmorteïment del pols democràtic.
En termes de benestar, les llistes d’espera de la dependència es sumen a les de l’atenció sanitària, per primària o cirurgia. I als corepagaments pels medicaments que treuen renda per al cistell de la compra mentre augmenta el nombre de gent desnonada, i es retalla l’esperança de vida que a les comunitats pobres és entre 10 i 20 anys inferior que a les zones pròsperes. A vegades, les diferències més extremes es donen en la mateixa ciutat: la pobresa, sigui on sigui, i també a casa nostra, sol comportar més dolor, més malalties, i una mort en pitjors condicions, i més prematura.
La desigualtat no és inevitable, no és una maledicció bíblica: és obra dels humans. Dels poderosos i dels polítics. Dels que decideixen el model de societat en què vivim. I dels quals acceptem els designis sense denunciar l’evasió i l’elusió fiscal, i no ens preguntem ni si el sistema fiscal és suficient i progressiu, ni a favor de qui treballa. És hora d’entendre el perquè de tot plegat. I que una hisenda bussines friendly com volia Artur Mas, difícilment és amiga del benestar, ni compatible amb l’equitat. Ho deia Paul Krugman pels EUA d’Obama, però també val ara i aquí: l’única manera de conservar una societat en què els ciutadans comuns tinguin una esperança raonable de mantenir una vida decent, tenir treball i no haver de saltar-se les normes, és construir una xarxa de seguretat social vigorosa que s’ocupi de la sanitat i garanteixi un ingrés vital mínim.
Per això m’agrada que Albert Castellanos, secretari d’Economia i Hisenda, digui que qualsevol disminució de la imposició a les rendes més baixes és insuficient. I no em sembla greu que unes 52.000 persones amb rendes d’entre 90.000 i 120.000 euros (un 1,5% dels contribuents) paguin una mica més d’impostos. Però mentre no es facin públiques les prioritats en matèria de despesa i el conjunt de l’acord, inclosa la llei d’Acompanyament, no hi ha prou elements per a una valoració seriosa, sobretot perquè el fiscal és sols un subsistema del gran sistema global de la despossessió i la desigualtat. I així no hi ha manera de saber si es fa com sempre, amb variacions i matisos que no eviten la destrucció de la democràcia, o s’enceta i s’encerta una manera de fer republicana.
Tot ens porta a no apartar els ulls del dit que assenyala, i a no mirar més enllà. Els mitjans i les tertúlies benpensants ens conviden a no apartar la vista... no fos cas que ens adonéssim que el dit ja fa temps que no assenyala la lluna, sinó el terra brut del galliner.
