Nit del 3 de març de 1996. Madrid. El líder del Partit PopularJosé María Aznar guanya les eleccions generals. El PSOE, al Govern des de 1982 i tenallat pels escàndols de corrupció, desgastat pels descobriments de les activitats del GAL i acorralat per una premsa madrilenya que estava disposada a tot per liquidar Felipe González —allò que se’n va dir el sindicato del crimen— havia aconseguit resistir contra tot pronòstic tres anys abans i s’havia mantingut al poder gràcies al suport de Convergència i Unió. Els càntics de les masses peperes van ser històrics davant la seu de Génova 13: “Pujol, enano, ¡habla —o aprendre— castellano!”.
Aquella victòria insuficient d’Aznar —González va definir-la com “una dulce derrota y una victoria amarga”— va fer evident que calia dir-li a Pujol “guaperas, ¡habla como quieras!" Fins i tot Aznar va acabar assegurant a TV3 que “el catalán, la lengua catalana, es una de las expresiones más completas, más perfectas, que yo conozco desde el punto de vista del lenguaje... Y desde luego quiero decir que no solamente la leo desde hace muchos años, la entiendo, y además, cuando estoy en círculos reducidos no muy amplios, la hablo también”. Aquell episodi que va donar lloc al Pacte del Majestic —avui tan criticat, però que va servir posar fi a coses tan vinculades a la quinta essència espanyola com la Guàrdia Civil a les carreteres catalanes, els governadors civils i el servei militar obligatori— va passar a la història política. Per obra d’aquell matrimoni de conveniència entre populars i nacionalistes catalans, durant la primera legislatura aznarista l’anticatalanisme es va haver de guardar en un racó, fins que la majoria absoluta del 2000 va fer aparèixer la veritable cara del PP.
Ara n’estem veient un altre que pot acabar deixant aquell record en pàl·lida nostàlgia. Tots recordem com Pedro Sánchez va proclamar que no podia dormir de pensar que hi podria haver ministres de Podemos gestionant el pressupost d’Espanya. Tots tenim memòria d’aquelles declaracions on afirmava que portaria Puigdemont detingut, perquè al capdavall controlava la fiscalia. Fa quatre dies que el president en funcions es delia per un pacte amb Ciutadans, donava aire a Vox per desgastar el PP, mirava d’enfonsar els de Pablo Iglesias i utilitzava la vella tècnica hispànica d’atonyinar els indepes, resistint-se a agafar el telèfon al president Torra i marcant múscul de duresa. Va ser passar el 10-N i, gràcies a la victòria pírrica de Sánchez, en menys de 48 hores aquell pacte impossible amb Podemos va ser possible, Iglesias esdevenia un perfecte candidat a vicepresident i, fins i tot, els independentistes d’ERC —i fins i tot de JXC i Bildu— eren convidats a taula per parlar de la investidura.
Però, les giragonses no queden aquí. Venim de més enrere. D’un octubre de 2017 en què un tuit va ajudar a canviar la història de Catalunya. Aquell “155 monedas de plata” de l’hiperactiu diputat Gabriel Rufián —el mateix que havia promès marxar del Congrés dels Diputats 18 mesos després, en proclamar-se la independència de Catalunya— sembla que va ser un dels factors determinants perquè Puigdemont no volgués quedar com un traïdor en la lluita interna a mata-degolla amb el seu soci de govern i es fes enrere en la seva pretensió de convocar eleccions. Després de l’empresonament de Junqueras, de l’aplicació del 155 i del judici del procés, ERC ha pogut seure a negociar una abstenció amb el PSOE —un dels partits que van votar al Senat la destitució del Govern i van donar suport a la repressió— i proclamar un ideari que deixa molt lluny el tenim pressa, el que la prudència no ens faci traïdors i l’ara o mai.
Ser capaç de flexibilitzar els dogmes, canviar de punts de vista, qüestionar-s’ho tot i admetre que la veritat no és mai revelada sinó fruit d’un treball constant és positiu. El dogmatisme sovint ha estat camí de fanàtics, puritans i amics de solucions dràstiques com tallar el coll per evitar el mal de cap. Ja deia Joan Fuster que les meves contradiccions són les meves esperances. Ara, també és cert que el món ha avançat a força de jocs de mans, de piruetes de funàmbul, de transformisme, d’oportunisme, d’avui dir blanc i l’endemà negre, que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra i un no sempre pot ser un parlem-ne. Ho han fet els d’aquí i els d’allà, al llarg de la història. Se’n diu política i contravenint la suada cita de Josep Tarradellas —que parafrasejava Josep Pla— fins i tot es pot fer el ridícul. Ara bé, recordar que no tot s’hi val, que la demagògia no és mai edificant, que mentir no pot sortir gratis, que sempre és millor intentar explicar-se que no pas fer creure que s’és allà mateix quan s’ha girat 180º, que les hemeroteques existeixen, que tenim memòria i no som afeccionats a prendre la comunió amb sagrades formes de la mida d’una roda de carro se’n diu periodisme.
